“Mereixedor, més que mai, de la Pilota d'Or.” Així acaba la pintoresca noteta que la penya dels Padrós va emetre contra les declaracions de Michel Platini, en les quals el president de la UEFA es desmarcava de l'onada embafadora i xarona que bufa des de les terres del sud i empastifa tot Europa. I això que, oficiant de fidel majordom, el francès els havia muntat aquella lamentable festeta a Mònaco amb motiu de la gala de la UEFA. Ho recorden?

Qui, arribats a aquest punt, encara dubti que el senyor Pérez ho té ben lligat perquè el seu nen mimat torni a guanyar aquesta comèdia de
la Pilota d'Or, empata en candidesa amb els que –en clau de procés–, creuen de bona fe en la faula de la tercera via. En qualsevol cas, és descomunal la capacitat que tenen a Madrid per embrutar una candidatura objectivament potent com la de Cristiano amb recitals de fatxenderia i excessos verbals com, per exemple, els del tal Pepe, que va resumir el sentiment de l'host blanca i tot allò que abraça en unes declaracions al mitjà portuguès A Bola, en què deia textualment: “Qualsevol jugador que rebi el trofeu que no sigui ell, només podrà sentir vergonya d'enfrontar-se amb el que Cristiano Ronaldo ha estat fent [...] Seria realment un escàndol i una vergonya que no li donessin la Pilota d'Or...” Quina prosa! Quin poeta!

D'altra banda, és obvi que Cristiano i el Madrid casen com la ginebra i la tònica. Encantat d'haver-se conegut, l'individu és capaç de marcar un gol de penal intranscendent al camp del modestíssim Eibar i celebrar-lo com una vedet, o de presentar-se a l'entrenament amb un Rolls-Royce... Qui gosa anar a entrenar-se amb un Rolls-Royce? Si han vist la peli d'animació de l'argentí Campanella, Metegol –que no és la millor que ha fet, sigui dit de passada–, em jugo un pèsol amb tots vostès que el personatge antipàtic, un crac del futbol que només s'estima a si mateix, els va fer pensar inevitablement en ell. Són clavadets.

En definitiva, que amb tanta fanfarronada han aconseguit l'efecte absolutament contrari, i fins i tot Platini ha gosat contradir l'amo i apostar per la candidatura “d'algun campió del món”. També Johan Cruyff abona la tesi, i també sense concretar cap nom: “La donaria a algun alemany”, va dir. En rigor: la indefinició descobreix que, efectivament, cap futbolista de la mannschaft té prou dimensió individual per aspirar al ceptre.

Així, entre l'engominat de l'Algarve i la indefinició germànica, apareix Messi. Què carall! Ja està bé la comèdia! En el seu pitjor any –observin el matís–, Leo ha batut dos records mítics, va portar la seva selecció a la final del mundial del Brasil (on Cristiano no es va presentar) i ha marcat gairebé els mateixos gols que el portuguès... I, a més, és el millor. Pesi a qui pesi. Au va, home! Que si en cada partit Messi no vola de la Terra fins a Mart tres vegades, sembla que no hagi fet res. El seu problema és que competeix contra la seva versió extraterrenal. I ja seria hora que les veus autoritzades del Barça reclamessin als quatre vents que la piloteta dels nassos ha de ser per a Leo. I, de passada, compensem tanta xerrameca insuportable que ens puja d'allà baix.

I, per cert, algú es pot prendre seriosament una xarlotada com aquesta, que exclou Luis Suárez, que va signar una campanya per emmarcar amb Bota d'Or inclosa, de la relació dels nominats i amb el senyor Pérez formant part del jurat? No és or, és fang.