El periodisme esportiu cal reivindicar-lo quan ofereix tot el seu potencial. N'és un exemple excel·lent el llibre de Xavier G. Luque i Jordi Finestres El Barca segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946), és a dir, des de l'ocupació franquista fins que de nou el club, una vegada derrotat el nazisme, va poder respirar per damunt de l'ofec violent imposat per la dictadura franquista.

El règim sabia que el Barça representava aleshores de manera gairebé única tota la llibertat que quedava de la Catalunya de la Generalitat republicana, per això estava vigilat, investigat, represaliat i segrestat. Alhora, per obtenir el suport popular, amb l'ajut de la dictadura, va crear un Real Madrid victoriós modelat per un franquista exaltat, Bernabéu. No és una afirmació sabuda, és el resultat inapel·lable d'una recerca rigorosa.

Abans de l'actuació mafiosa en el cas Di Stefano, el voluntari caporal franquista Bernabéu ja havia actuat de manera grollera i tramposa. Quina diferència! Un equip tutelat per un fàmul de Franco, l'altre tutelat policialment per evitar el seu esperit demòcrata i lliure.

El futbol espanyol és el millor exemple de les raons per les quals l'Estat està en crisi absoluta. Un Rajoy que amenaça i insulta i una Federació Espanyola de Futbol que no entén que no hi pot haver esport després de fets de violència acordats via xarxes socials.

Com es pot jugar a futbol amb persones al límit de la vida? Amb quin ànim anirà la gent a veure un partit de futbol si no castiguen els violents? El futbol a Catalunya és un patrimoni familiar, i quan hi ha hagut actes de violència, la tolerància ha estat zero. A Espanya, a Madrid més en concret, s'ha coquetejat impunement amb radicals violents, amb símbols nazis i totalitaris, amb crits vergonyosos. I aquesta n'és la conseqüència.