Des d'ahir al migdia, el futbol espanyol s'ha tenyit d'una tirallonga de laments, de condemnes, de “no pot tornar a passar”, de versions pertot i d'acusacions creuades. Però el cas és que hi ha un mort, després d'una baralla entre radicals de dues aficions de futbol, al mig d'una capital europea. Hi ha un mort i un partit que no s'hauria hagut de jugar. Una infàmia inacceptable, però també sembla que inacabable, perquè no s'albira ningú que hi vulgui posar, de manera ferma, final. I aquest acaba sent el drama. Amb el d'ahir, ja són nou els morts per violència en el futbol espanyol des dels anys vuitanta, als quals cal sumar-n'hi dos més per bengales.

Cada vegada que ocorre un fet així s'activa una rastellera de planys que sembla que ho han de canviar tot. Ara sí. I en realitat, ara tampoc. El cinisme i mirar cap a una altra banda segueixen prou instaurats com per, ahir mateix, dir que aquesta violència vergonyosa abans del partit és aliena al futbol. L'única manera que sigui autènticament aliena al futbol és barrar l'entrada dels radicals als estadis. Hi ha maneres de fer-ho i la prova més inenarrable és que hi ha qui ha aconseguit fer-ho. La vergonya es produeix quan els clubs transcendeixen amb aquesta mena de grups ultres, que no mereixen ni ser anomenats afició d'un club, que haurien de tenir barrada l'entrada als estadis. A aquests grups radicals, el futbol els importa un rave i les directives que els aixopluguen demostren ser tan curtes de gambals, tan sabatasses com aquests mateixos grups. Per molts aficionats, viure el futbol no té res a veure amb uns orangutans estossinant-se.

Evidentment que hi ha imponderables i eixelebrats a qui no es pot controlar les 24 hores del dia, però hi ha lligues europees que han canviat com un mitjó –per exemple, l'anglesa– precisament per la voluntat de posar fi a aquesta xacra. Als camps de l'Estat espanyol, hi ha imatges televisives que jornada rere jornada revelen el tarannà de cert personal que s'ha apropiat d'una part de la graderia: banderes, signes i gestos –alguns directament feixistes– que no admeten lloc a dubtes ni interpretacions rebuscades. Però aquí no passa res, màniga ampla, eren nanos macos i guaita quina afició més cridanera.

No es demostra gaire voluntat d'assenyalar i posar fi a aquest problema quan, malgrat la mort violenta d'ahir, el partit entre l'Atlético de Madrid i el Dépor ni tan sols es va suspendre. Tant me fan, les raons que hi posin. Aquest partit no s'hauria hagut de jugar i prou. Espanya, la seva lliga de futbol i els seus clubs prefereixen mirar cap a una altra banda, disfressar els radicals de color a l'estadi i escudar-se en el futbol. Amb perfecta coherència, també en aquest àmbit, l'Estat espanyol prefereix romandre a la cua d'Europa. I mentrestant, l'aficionat cívic i corrent va marxant dels estadis. Si aquests radicals i violents no tenen res a veure amb el futbol, efectivament, se'ls n'ha d'apartar.