És aviat encara visualitzar com serà l'endemà de Xavi Hernández, entre altres coses perquè ha reaparegut al primer pla com si no hagués passat res a l'estiu. Enyorarà el Barça tot el que li dóna el migcampista egarenc? Sabrà cobrir el seu buit? Coincidirà la seva absència amb una reformulació de l'estil de joc? Són preguntes que ens començàvem a fer fa uns mesos, i que han quedat ajornades. D'endemà incert, n'hi havia un altre a l'estiu, i dels grossos. L'adéu de Víctor Valdés. Més que pel que podia significar pel model, com s'escauria amb Xavi, perdre Valdés era perdre tranquil·litat. Al camp, que no és poca cosa –que ho preguntin als jugadors, si hi ha gaire diferència entre tenir al darrere un porter fiable i solvent i un que genera dubtes i nerviosisme–, però també més enllà, que a can Barça és tant o més significatiu. Valdés va trigar anys a acostar-se a la (impossible) unanimitat, i els debats que amenaçaven d'obrir-se a la porteria arran de la seva marxa feien por. O, com a mínim, mandra.

Seria massa agosarat creure que no hi haurà discussió i crítica al voltant de la porteria –només farà falta algun error per introduir-la–, però haver superat els primers mesos sense tenir el relleu de Valdés com un drama de conseqüències negres ja té prou mèrit. A Claudio Bravo, clau diumenge a Mestalla, és difícil que li treguin el lloc a curt termini en la lliga. La fórmula d'alternar els porters en les dues competicions principals és discutible. Em fa l'efecte que som uns quants els que preferiríem un porter fix. I, posats a triar, m'hauria agradat més veure d'entrada Ter Stegen, l'aposta de la direcció esportiva després d'un grapat d'informes i que el veiessin en directe un munt de tècnics. El jove alemany amb prou feines ha pogut demostrar gaire res des que va arribar al Camp Nou, però sí que se li ha vist un valor que no tots tenen: la tranquil·litat que transmet. Una serenor –de valor afegit en un noi de 22 anys que tot just sortia del Borussia Mönchengladbach, el club de casa seva i de tota la seva trajectòria– imprescindible en un club com el Barça, que ha vist passar diversos bons porters que s'han fos només per la pressió. Ara, Ter Stegen necessita paciència. Si s'agafa bé –o tant bé com s'ho pugui prendre un professional– la suplència en la lliga i continua accelerant en l'adaptació, tot això que tindrà guanyat quan li arribi l'hora de debò. Si vol tenir massa pressa i s'impacienta, trairà la seva pròpia progressió. I ara mateix, vist el rendiment (immediat, aquest sí) de Claudio Bravo, Ter Stegen farà bé de mantenir la calma.

La porteria no tremola, i això ja és molt. Era un dels grans maldecaps que podíem preveure fa només uns mesos, i estic segur que ha tret moltes hores de son als que manen en la configuració de la plantilla. És clar que hi ha moltes decisions que són discutibles, diverses de dubtoses i algunes d'incomprensibles. El cas Vermaelen és terrible. Amb Douglas, continuo sense entendre què busca el Barça. També seria just, però, reconèixer allò que s'ha gestionat prou bé. I per un defensor ferm de Valdés des de fa anys, imaginar com se'n sortiria el Barça sense ell se'm feia una muntanya. De moment, beneïda tranquil·litat.