Violència
les juntes directives
dels clubs que els veien i
els tenien
com a guardians fidels d'uns valors interessats i equivocats
S'hauria d'acabar. O ja s'hauria d'haver acabat. Ens hauríem d'estalviar qualsevol risc si pensem a anar a veure un espectacle esportiu. Un fet senzill i quotidià. I no és possible. Ni ara ni fa uns anys. Ara en tornem a parlar després dels incidents de Madrid entre seguidors, si es pot dir així, de l'Atlético i el Dépor. Uns enfrontaments entre violents, potser és més encertat que no pas seguidors, programats a través de les xarxes socials que tenen com a excusa el futbol. Aquesta trobada va generar una batalla campal volguda enmig de la ciutat i amb una persona morta, com si res. Taules i cadires van volar amb voluntat de fer mal i sense cap sentit. Agressions programades unes setmanes abans amb bufandes al coll amb els colors d'uns clubs que no hi tenen res a veure i que haurien de tallar de soca-rel la presència dels violents a les seves grades. És habitual que els clubs s'espolsin responsabilitats d'esdeveniments violents que passen fora de les seves instal·lacions. Durant anys s'han generat complicitats mal enteses entre els violents i les juntes directives dels clubs que els veien i els tenien com a guardians fidels d'uns valors interessats i equivocats per enfrontar-se amb qualsevol per demostrar una força innecessària i atemorir més d'un per aconseguir un tracte de favor del club. Entrades regalades per anar al futbol i desplaçaments a bon preu per fer costat al seu equip o per fer por estaven en l'ordre del dia per a personatges poc recomanables.
Amb actituds com la de l'entrenador l'holandès Guus Hiddink, que va reclamar als anys noranta la retirada d'una esvàstica d'un estadi, o la decisió contundent de la directiva blaugrana presidida per Joan Laporta d'aplicar tolerància zero amb els violents s'ha fet pedagogia. Una pedagogia que no ha estat seguida ni ha estat suficient. Els clubs esportius han de tenir fermesa amb les actituds violentes dels seguidors. Especialment dels seus.
Ni entrades ni desplaçaments per als que es presenten amb conductes violentes. Ni entrar a l'estadi ni aixecar la bandera amb els colors del club a qualsevol indret. I això no ho han volgut fer. No han tingut la voluntat d'expulsar els socis violents ni de barrar-los el pas en qualsevol acció organitzada i planificada pel club. Han arribat tard si han adoptat alguna decisió. Poques iniciatives lloables en el mon de l'esport. I si s'ha adoptat alguna mesura sovint ha estat condicionada a alguna desgràcia. Grans tragèdies com els 39 morts a l'estadi de Heysel en la final de la copa d'Europa entre el Liverpool i el Juventus malauradament tampoc no van servir per mentalitzar els clubs i els seguidors. Moltes sancions i pocs sancionats per a un esdeveniment que va deixar fora d'Europa els clubs anglesos. Com a conseqüència d'aquests fets es va acordar, entre altres aspectes, que no es poguessin entrar banderes amb pals que poguessin servir per agredir, ni beure begudes alcohòliques als estadis, ni entrar-hi envasos de vidre, ni exhibir banderes i símbols nazis que incitin a la violència. Es van instal·lar càmeres de videovigilància a l'interior dels estadis i es va decidir separar les aficions i que no coincidissin ni abans ni després dels partits. Des de llavors, si vas de foraster a un estadi de futbol, especialment en una competició europea, sovint acabes al galliner. Entres abans i surts mitja hora després del final del partit. Tot un al·licient per quedar-te a casa. I més si veus que a un futbolista, Messi, li llancen una ampolla al cap i rep una targeta groga per perdre temps. És el món a l'inrevés. Hi ha cartes que no lliguen.