DeShaun Thomas riu, Tomas Satoranski salta i Justin Doellman balla. I Tibor Pleiss, què fa Tibor Pleiss? “Tots els jugadors nous necessiten un procés d'adaptació en un equip gran com el nostre i ell l'està vivint”, explicava Xavi Pascual després del partit jugat pel Barça a Fuenlabrada [12 minuts i 5 faltes de l'alemany], avui fa dotze dies. “S'ha d'adaptar una mica més a tot. Esperem més d'ell, evidentment, però sense queixar-nos gaire de la seva feina perquè està treballant bé. No li estan sortint gaire les coses i ha de treballar dur i ser mentalment fort per superar aquesta situació.”

Mai no ha estat fàcil entrar en els esquemes de joc de Pascual, per als pivots. Per als 5, de manera acusada. Llevat de Boniface N'Dong i Ante Tomic, dos jugadors amb una capacitat intel·lectual per sobre de la mitjana, en general, des que el tècnic de Gavà hi passa llista cada matí, la vida del 5 al Palau ha estat més aviat difícil. Daniel Santiago, Kosta Perovic, Nate Jawai i el mateix Joey Dorsey van passar inevitablement per un període d'incerteses i de dubtes del qual alguns no van sortir mai. Tots ells, a més, malgrat arribar d'equips en què tenien interioritzada una de les condicions sine qua non que es requereix per jugar en “un equip gran” com el Barça: rendir molt bé en seqüències curtes de minuts –en el cas de Tomic, constatem-ho, el va ajudar que va arribar al Barça després d'haver fet, en això dels equips grans, una pretemporada de dos anys i mig al Madrid. A diferència d'ells, però, Pleiss ha vingut després d'una campanya al Baskonia on jugava tots els minuts (i una mica més) que li permetia el seu físic perquè el seu talent era un valor alt i sostingut, a Zurbano. Un valor fiable en atac, exactament, ja que, i aquest no és un detall menor, dins del procés de descomposició en el que fa temps que està immers el conjunt alabès, defensivament parlant quedava eximit de responsabilitat i culpa.

Llevat de les primeres setmanes en què va coincidir amb Dusko Ivanovic, Pleiss no defensava, a Vitòria, i ara al Barça no només ho ha de fer sinó que es troba que aquest és el punt capital i innegociable per tenir minuts. I no és fàcil, gens fàcil. Perquè en ell, en la figura del 5 del Barça, la responsabilitat defensiva col·lectiva passa per sobre de la individual, de la de l'1x1. Ho fa que la gran majoria d'atacs dels equips comencen, lubriquen o acaben al bloc directe central amb el 5 i, lligat amb això, que la inflexibilitat tàctica defensiva de Pascual va lligada a la presa de decisions defensives. A l'intel·lecte, a la correcte comprensió del joc en unes poques dècimes de segon, perquè el matís tàctic defensiu de tot l'equip en la defensa del 2x2 l'ha de posar el 5, Pleiss –i no pas en funció del seu home, sinó del que bota la pilota–. Ha de fer això i, evidentment, ha d'acabar la feina, arrodonir el treball, que en aquest cas és fer bona o dolenta la defensa recuperant la posició i guardant-la respecte al seu home per protegir el rebot. Una feinada. Ara mateix, una feinada de por per al jugador de Bergisch Gladbach.

Una exigència patida per tots els pivots que ha fitxat Pascual i soferta també per ell que, afeblit perquè se sent observat, veu com els rivals, que flairen la sang, l'ataquen per aquí –el primer quart del partit contra el Múrcia, sense anar més lluny, n'és un exemple–. Dubitatiu al darrere, presa fàcil pels errors conceptuals que comet en defensa, Pleiss se sent vigilat des de la seva banqueta i les coses que en atac l'any passat feia meravellosament bé i les feia sense pensar ara se li fan una muntanya. Per la pròpia inseguretat i perquè, diguem-ho tot, l'equip rival no ha de canviar les directrius de la seva defensa quan ell entra al camp en substitució de Tomic. No ho ha de fer perquè, centímetre amunt centímetre avall, l'alemany i el croat són jugadors de característiques ofensives molt similars.