La justícia, si és dilatòria, deixa de ser justícia. Hi ha exemples a cabassos de processos que, resolts al cap d'anys, deixen de tenir l'efecte reparador per al perjudicat i acaben perpetuant situacions de dits acusadors que són, paradoxalment, una pena excessiva per al condemnat. Sobre el paper, la justícia esportiva és més ràpida perquè el dany que causaria la dilació seria de mal reparar. Però ràpida no vol dir justa.

A Messi el van amonestar diumenge per, segons l'àrbitre, perdre temps. Potser Fernández Borbalán no va veure que un objecte li havia impactat al cap. Pot ser. Ja és més estrany que l'amonestés per perdre temps. Quin temps? Si no en quedava! Però vistes les imatges, no pot ser que el comitè de competició no retiri la targeta. Ni que les imatges no permetin corregir l'error d'un col·legiat que (potser) no va tenir in situ prou informació per ser just.

L'episodi em recorda l'època de la tele en colors incipient. Una etapa de transició política que segurament va servir per contenir el risc d'involució, però que ara estem obligats a superar. Immediatament després de saber que el comitè confirmava la targeta a Messi em van venir a la memòria les imatges de Pablo Porta presidint la Federació Espanyola de Futbol i de José Plaza, aquell ínclit president del comitè d'àrbitres, que per desmentir que dirigia els arbitratges tendenciosos cap on més li convenia –i tots sabem que el color dels seus calçotets era el de tota la vida– es va fer enregistrar mentre simulava fer un sorteig amb un bombo de joguina.

Que el comitè d'apel·lació hagi retirat la targeta a Messi és, d'una banda, un acte just. Però de l'altra, incrementa la riota general que suscita la justícia esportiva. La justícia que no actua d'ofici en els estadis on s'adjectiva de puta el Barça i Catalunya, on es continuen exhibint símbols feixistes, banderes amb la gallina i tota mena d'al·legories totalitàries. Que jo sàpiga, els comitès disciplinaris no tan sols tenen potestat per veure, jutjar i sancionar els comportaments que es donen al terreny de joc. I aquí hi incloc la inefable comissió antiviolència, capaç d'empaperar un aficionat del Joventut que exhibia una estelada a Saragossa. Sí, una estelada, no un símbol feixista ni la icona d'un genocidi. Repto la comissió que divulgui les seves actuacions contra símbols feixistes en l'últim any i els compararem amb la realitat.

No, no me la crec, aquesta pretesa justícia esportiva. No van ser bons per parar els peus al seu moment a Jesús Gil i a Lendoiro. Sí, eren altres temps –però érem demòcrates, no?– i no és del tot casualitat que els protagonistes de la vergonya de diumenge al Manzanares fossin els ultres alimentats generosament des d'aquells temps. Ara, Lendoiro va al funeral de Jimmy i la LFP, en nom de l'alarma social –o del què diran– el fulmina com a ambaixador. Perdonin, però Lendoiro no enganya. És com és, ara i fa vint anys. I val més defenestrar-lo tard que mai però, en aquest cas, el tard potencia més l'error d'haver-lo nomenat. Un signe més de l'amiguisme i la poca vergonya que han alimentat les elits durant tants anys i que ens han portat fins aquí.