És veritat que Catalunya és país de motor, que fa olor de benzina. Cap nació del món pot presumir d'un palmarès com el nostre amb tres campions del món de motociclisme, a més de trial, enduro i raids. Però al motor li ha sortit un competidor: els esports d'aigua. La fórmula de l'èxit és la que ha estat capaç d'aglutinar sota un mateix paraigua esportistes d'alt nivell, teixit de clubs sòlid, entrenadors sobradament preparats i capacitat del país per organitzar grans esdeveniments (dos mundials de natació, seu de les finals de la supercopa d'Europa de waterpolo i dues finals de la lliga de campions de waterpolo masculí). La figura de Mireia Belmonte és la part més visible de la feina ben feta durant molts anys. Les seves gestes són d'abast planetari, però més enllà de Belmonte hi ha talent, compromís i resultats. En la natació, però també en el waterpolo i la sincronitzada. La feina dels clubs és silenciosa però molt efectiva. Entrenadors com Jordi Jou demostren que la gent de casa també té capacitat de generar guanyadors internacionals. Ell ha fet esclatar Jessica Vall i guia les passes de l'estrella del futur: Àfrica Zamorano. També hi ha valents que busquen la progressió a fora com Marina Garcia, Albert Puig i la waterpolista Roser Tarragó, tots tres via els Estats Units. En waterpolo, nou dels dotze equips de la divisió d'honor masculina són catalans i sis dels deu de la femenina, també. El CN Sabadell és el paradigma d'un èxit amb continuïtat, d'una generació que serà recordada durant molt temps. Però l'Atlètic Barceloneta també està triomfant amb menys recursos que competidors italians, balcànics i russos. La lliga d'aquí s'ha fet atractiva. Entre les dues categories, aquesta temporada han captat 42 waterpolistes estrangers de divuit països. I Barcelona vol ser seu de l'europeu del 2018. Catalunya s'ha convertit en un planeta d'aigua imparable. I aquests, ja us ho asseguro, són dels que s'aixequen ben d'hora i sense retrets.