Barça i Espanyol reviuran avui la litúrgia de la gran disputa veïnal. Aquella que forma part de l'ADN del nostre país. La de les dues colles castelleres aferrissadament enfrontades en un mateix poble. La dels del Casino i el cafè republicà. La del club atlètic i la unió esportiva i ara també la dels de la llista única i els de les llistes per separat. Som un país dual i el futbol no podia quedar-ne al marge: culers i periquitos en són el màxim exponent.

Que la potència dels de les Corts s'ha imposat per sobre dels blanc-i-blaus des de fa algunes dècades és una evidència veient els resultats. Però durant les últimes dècades del segle XX, en el terreny de joc es continuava mantenint uns equilibris que permetia pensar que malgrat que al final de la temporada les aspiracions de guanyar títols no eren equilibrades ni de bon tros entre els dos equips barcelonins, el derbi suposava un parèntesi en què podia passar absolutament qualsevol cosa. No era un partit que fos fàcilment predictible. I això generava un ambient d'expectació que es vivia intensament entre les dues aficions i que contagiava bona part del país, si més no el futboler.

En el segle XXI aquesta situació ha canviat dràsticament. El món del futbol ha mutat amb la globalitat i ha eixamplat la bretxa entre els equips que han passat a formar part d'aquest concepte planetari i els que s'han mantingut en la dinàmica local. I això afecta evidentment el nostre derbi. El Barça és cada cop un club que pensa més en clau de mercats i de la disputa amb els seus competidors internacionals, mentre que l'Espanyol ha arribat a aquesta dura transformació en una delicada situació en què encara arrossega el trauma d'haver d'abandonar Sarrià, l'incòmode pas per Montjuïc i el llast que suposa la construcció del nou estadi de Cornellà-el Prat.

Per descomptat que avui pot passar qualsevol cosa. I els dos equips s'hi juguen molt, en aquest derbi. Els blaugrana, perquè els entrebancs a la lliga i la fortalesa del Madrid no li permeten gaires relliscades en la pugna pel títol. Els blanc-i-blaus, perquè tot i haver guanyat el darrer partit, la gran inestabilitat dels resultats els manté en una situació delicada en què cada punt compta per no entrar en unes posicions que podrien comportar la desestabilitzadora desconfiança. Luis Enrique pot consolidar el seu projecte i Sergio González, aconseguir una bombolla d'oxigen. Tots dos entrenadors són gats vells que coneixen molt bé el món del futbol i dels derbis, i tots dos tenen encarregada la fita de transformar esquemes en els seus respectius equips per consolidar una etapa. Veurem quin dels dos se'n surt. Un disposa de Messi, Neymar, Luis Suárez i companyia; l'altre, de Caicedo, Sergio García i la resta. Les armes són ben desproporcionades, amb tot el respecte, però no oblidem que al segle XXI un derbi també és un derbi, encara que
menys.