Francisco Romero, dels Riazor Blues, va morir en una baralla entre membres del seu grup i del Frente Atlético. A banda de les circumstàncies en què es va produir aquesta mort, havent-hi versions diferents a la difosa oficialment per la policia, Francisco Romero no és la primera víctima de la violència exercida pels seguidors anomenats radicals dels clubs de futbol de l'Estat espanyol. Que n'és una víctima no s'ha de minimitzar pel fet que ell mateix també participés de la violència. Però la qüestió és que si no és la primera és perquè, havent-hi hagut abans altres víctimes, la violència s'ha continuat exercint amb certa impunitat, tolerada i, fins i tot, emparada per les directives dels clubs, estimulada per la xerrameca agressiva d'algunes tertúlies futbolístiques i, en els últims anys, per la bilis infame que es vessa en escopidores de les xarxes socials. Tant és així que fins i tot es pot pensar que hi podria haver més violència física (la verbal és infinita) i més morts.

Hi ha qui s'ha afanyat a dir que aquesta violència reflecteix un problema social. Sens dubte perquè hi ha un malestar, una tensió, una frustració que troben una manera de canalitzar-se en una frontera on la civilització es dilueix en la barbàrie. També perquè és un problema social que l'afició a un club de futbol es pugui convertir en una passió violenta i funesta. I perquè hi ha una agressivitat masculina (sí, masculina) que du a un comportament feixista pel qual l'altre és l'enemic a excloure i a eliminar. Però dir que és un problema social (i de passada condemnar tota violència, vingui d'on vingui) pot ser una manera de no assumir responsabilitats. Si en el món del futbol hi ha violència d'una manera particular és perquè s'ha permès, sinó és que s'ha provocat. La directiva de l'Atlético ha expulsat el Frente Atlético com a penya oficial i retirarà el carnet dels socis identificats per la policia com a participants en la baralla que va costar la vida a Francisco Romero. Ha hagut de morir una persona i haver-hi una reacció social contundent. Però feia molt de temps que el Frente Atlético es comportava d'una manera agressiva, intimidatòria, i exhibia un capteniment feixista. Fins i tot hi havia qui celebrava el seu suport incondicional i la seva creació d'un ambient guerrer que ajudava els jugadors colchoneros a batallar al camp. No n'és aliè el mateix Diego Simone, que va ser un jugador agressiu i ultra admirat pels del Frente Atlético, i ara és un entrenador amb característiques semblants. Simeone va ser dels que va parlar d'un problema social i dels que va condemnar tota mena de violència. Aquestes condemnes no diuen res. I encara més: solen condemnar la violència de l'altre mentre un exerceix la pròpia violència com si no ho fos. Potser vaig massa lluny. Però és clar que Simeone no va condemnar de manera concreta, específica, la violència del Frente Atlético ni va demanar que fossin expulsats del club. No ho va fer perquè són els seus, els incondicionals que l'encoratgen, que sempre animen.

Els seguidors ultres tendeixen a ser una massa acrítica amb el joc del propi equip, perquè, en el fons, els importa poc com es juga a futbol. Ells sempre animen, i això vol dir que sempre criden. Això em fa pensar que l'actual directiva del Barça va tenir la idea fa un temps de crear una grada d'animació. Una mala idea que, afortunadament, no s'ha concretat perquè s'hi va contraposar la bona suposició que aquesta grada podia obrir la porta que Laporta, expulsant els Boixos Nois, havia tancat als seguidors ultres. En tot cas, la directiva actual va pecar de pensament i potser no hauria d'inflar tant el pit en considerar que la violència és una cosa d'altres clubs. Sempre s'ha d'estar alerta per no covar l'ou d'aquesta serpent.