La junta directiva de Josep Maria Bartomeu té molts fronts oberts, massa per a una sola directiva i massa per a un sol club. Tot i això, no és el mateix embrutar la samarreta del Barça fent publicitat de Qatar, que haver de defensar la Masia davant la FIFA; no és el mateix perseguir judicialment Laporta i companyia amb una acció de responsabilitat, que haver-se de defensar d'Hisenda pel fitxatge de Neymar; i tampoc és el mateix renovar la plantilla tard, a mitges i a preu d'or, que el fet que al Bernabéu les piscines siguin penals i al Camp Nou els penals siguin invisibles. Però enmig d'aquest camp de batalla, amb foc creuat, trets al propi peu i molt material inflamable, també hi podem trobar símptomes de lucidesa que convé ressaltar. I si res no canvia un d'aquests símptomes és l'imminent retorn al Barça d'Éric Abidal. Molts han pronunciat el nom d'Abi en va d'ençà que va sortir del club fa un any i mig. Que no pogués jugar els seus últims partits al Barça va ser interpretat per alguns com una traïció als valors del club; per altres era un simple dossier, un més, per fustigar el president. La realitat ens pot agradar més o menys, però és tossuda i s'acaba revelant. A qui no li hauria agradat que Abi, després de superar un càncer, un trasplantament, d'aixecar la Champions a Wembley i de connectar amb el barcelonisme s'hagués pogut retirar al Barça? L'any al Mònaco i ara a l'Olympiacòs han permès a Abidal satisfer una necessitat vital abans de penjar les botes, una qüestió personal; però també han demostrat que els metges tenien raó, que el seu cos no podria tornar al rendiment top que li exigia el Barça. La decisió assumida pel club però compartida pel cos mèdic, Zubizarreta i Tito Vilanova va ser tancar-li la porta de l'equip i obrir-li la del club com a director de les escoles. En aquell moment o ara. Ell va decidir i el club estarà al seu lloc. Un exemple d'equilibri entre la defensa dels valors i els interessos del club.