Sembla mentida que encara avui, quan ja ha transcorregut una mica més d'una dècada del segle XXI, hi hagi gent que se sorprengui que un club de futbol hagi tingut el valor i la dignitat de fer fora del camp i com a socis de l'entitat aficionats violents. Sincerament, a mi em sorprèn més que encara hi hagi violents als camps de futbol. Ha hagut de tornar a morir algú perquè els clubs es prenguin molt més seriosament la lluita contra la violència als estadis o, com es el cas de fa dues setmanes, fora dels estadis.

El que ha succeït últimament m'ha fet reflexionar molt sobre què és important i sobre les prioritats, que en el cas del futbol no són el mateix... Almenys fins ara. D'entrada, crec que hem de començar a dir no a la violència de qualsevol tipus i en qualsevol lloc. Em sembla important que tothom tingui clar que la violència és intolerable en qualsevol de les seves manifestacions i que no pot ser mai un camí. Si estem d'acord amb això, llavors podrem fer el pas següent, que és prendre les decisions oportunes perquè la violència i, per tant, els violents quedin exclosos de qualsevol esdeveniment social, esportiu, etc. I les decisions oportunes comencen amb la primera: posar fi a la violència amb contundència i sense cap dubte. A partir d'aquest moment, d'aquesta decisió, els directius i responsables de les diverses àrees dels clubs de futbol podran lluitar contra aquesta xacra. No podem deixar que ningú utilitzi la samarreta o els distintius d'un club com a excusa o escut per exercir la violència. Això és inacceptable.

He de dir que em sembla absurda, incoherent i reprovable l'actitud del senyor Villar en tot aquest tema. Aquest president que té el futbol espanyol és indigne del seu càrrec i, per tant, de representar res ni ningú. És lamentable, tot i que per desgràcia ja ens hi té acostumats. Es mereix que el cessin sense miraments. Em temo que no serà així, perquè sembla que els clubs li tenen por... i si no n'hi tenen, no entenc per què encara és president de res. Un màxim directiu i responsable d'un club ha de fer un pas endavant i amb el seu exemple ajudar que la violència desaparegui. En aquest cas he de dir que fins fa poc només ho havia fet obertament l'expresident Laporta, la qual cosa que m'omple d'orgull, ja que va fer que el Barça fos pioner en aquesta lluita.

També vull fer una reflexió al voltant del cas concret que va succeir a Madrid. Començo per dir que no em puc imaginar el dolor que deu patir la família que ha perdut el seu marit, fill, germà, pare, etc. Ho sento molt i desitjo que es faci justícia i que aquesta sigui contundent. Dit això, com a persona i especialment com a pare, no puc entendre com un senyor, pare de família, es veu involucrat, per decisió sembla que pròpia, en aquests esdeveniments violents i al final, fatídics. És incomprensible. Entre tots hem de posar fi a la violència perquè és una xacra que ens afecta a tots.