Estimat Sergio González, no s'alarmi pel que escriuré, però vostè és, des que va agafar la banqueta de l'Espanyol, el sospitós habitual de l'entorn blanc-i-blau. És un interí en el càrrec, i li dic, amb confiança, que l'aposta va ser motivada per les urgències econòmiques de l'entitat. És vostè com un Post-it d'aquells grocs que es posen sobre la nevera per recordar un fet puntual i després llançar-lo a la brossa. No té el pedigrí, ni el currículum ni les bases sòlides d'un entrenador de llarg recorregut a primera, i no es pot permetre cap errada perquè vostè ha de demostrar la seva vàlua, perquè, per desgràcia, ho té tot per demostrar. La seva companyonia amb els jugadors tampoc agrada. Què es pensa, que és encara un jugador més del vestidor!? I els seus canvis tàctics constants, això denota que no sap a què juga el seu equip. Per no parlar de la seva gosadia en el derbi. A qui se li acudeix jugar amb només dos defenses contra el Barça i marcar el primer gol del partit! Va ser una autèntica temeritat de novell. Després passa el que passa i el seu equip acaba golejat. Quines coses té, senyor González! Li falta molt futbol per aprendre! No sé on li han donat el carnet d'entrenador, però encara està molt verd. A més, el seu vocabulari en les rodes de premsa és massa pla i senzill; no té un posat culte. Ara que ningú ens escolta, es nota massa que vostè és de l'Hospitalet i no ha vist gaire món, i més enllà de la Corunya i València, no coneix res més. Tots sabem que tard o d'hora li arribarà la destitució i que els jugadors li faran el llit. Ja va salvar una pilota de set contra el Llevant, però ara tot es pot precipitar en els pròxims partits, contra el Granada i el Rayo Vallecano, i oblidi's de menjar-se els torrons com a entrenador blanc-i-blau. Pensi que li faríem un favor, perquè s'està posant massa gras i ja no té aquella silueta de futbolista. I per acabar-ho de rematar, es diu González, un cognom massa comú. Ho té magre.