L'ego de les tertúlies irrellevants

Pròxima­ment, en cer­tes tertúlies irre­lle­vants es debatrà sobre la idoneïtat d'apli­car el calen­dari nada­lenc de la Pre­mier a Espa­nya, i com que un ser­vi­dor va fal­tat d'afecte, apro­fi­taré aquesta columna per enge­gan­tir el meu ego mòrbid mos­trant un gra­pat de deli­be­ra­ci­ons pròpies valo­ra­des per mi mateix. Tot jo. Tot meu. Tot per mi. Allà va la sentència: sóc favo­ra­ble a expor­tar el fut­bol nada­lenc a la lliga. No ho dic per aque­lla visió bucòlica de cele­brar amb els fills una caval­cada de Dou­glas per la banda, sinó perquè ens aju­da­ria als sub­jec­tes pas­sius a fugir de les aren­gues repe­ti­ti­ves dels sub­jec­tes actius. M'explico, perquè entenc que el binomi actiu-pas­siu ha des­ta­ro­tat els més mora­lis­tes de la pla­tea. 25 de desem­bre, qua­tre de la tarda. No pots moure la cin­tura a causa de la quan­ti­tat de men­jar inge­rit, fins i tot has fet un exer­cici de res­pi­ració rítmica per enca­bir aquell tor­ro­net nou de xoco­lata blanca. Asse­gut a la cadira i fart, fent cova amb un rot de mus­so­lina d'all, et veus incapaç de fugir de l'enèsim sermó nada­lenc del teu cunyat, o dit d'una altra manera, la redun­dant homi­lia de l'home que s'allita des de fa anys amb la teva ger­mana gran. Ja saps per on anirà, pri­mer un plany gene­ra­lista de la con­jun­tura econòmica:“S'ha de suar molt perquè sur­tin els números perquè ja se sap, això és una selva”, i després, amb els glaçons del whisky repi­cant en nom del silenci, s'exci­tarà amb les fluc­tu­a­ci­ons atza­ro­ses dels tipus d'interès. Insu­por­ta­ble. Doncs per un moment, ima­gina't que hi hagués pro­gra­mat un par­tit del Barça a les 4 de la tarda. Tan sols hau­ries de fer l'esforç d'anar rodo­lant fins al sofà, abraçar un coixí amb olor de res­clo­sit i dema­nar a l'home que s'allita amb la teva ger­mana si vol veure el fut­bol sal­va­guar­dant un període de no-agressió ver­bal. Així doncs, i sense voler fer apo­lo­gia de la inco­mu­ni­cació fami­liar, pen­sem que si tinguéssim lliga per Nadal el benes­tar emo­ci­o­nal dels pas­sius es veu­ria recon­for­tat i tan sols hauríem d'aguan­tar el comen­tari del cunyat dient: “Amb la pasta que cobren, només fal­ta­ria que no jugues­sin per Nadal.” Ego recu­pe­rat. Fi de la tertúlia.