Diuen els que hi van ser que dimarts, per primer cop en molt temps, al Bernabéu no es van sentir càntics contra res ni ningú relacionat amb el Barça i Catalunya. Que el Madrid hagués expulsat disset socis dels molts més que tres dies abans havien protagonitzat l'últim capítol d'insults corals podia tenir aquest efecte dissuasiu, però també podia provocar el contrari. Abans que s'obrís cap debat de matisos, però, Ancelotti ja l'havia tancat amb una declaració lapidària: “L'insult també és violència.” Una posició feliçment als antípodes de la de Simeone, que l'endemà dels fets del Manzanares encara abraçava el Frente Atlético, i també millor que l'expressada per Luis Enrique diumenge, quan es va mostrar escèptic amb l'aplicació de la mà dura contra la violència verbal. Entenguem-nos. No és que els matisos i l'escepticisme no siguin necessaris, que ho són i molt, però si estem d'acord que cal moure peça, sembla més escaient d'entrada fer pinya pel que fa al bon propòsit que començar mostrant-hi reticències, per raonable que sigui preguntar-se si la moda serà passatgera o si pagaran justos per pecadors. El tècnic italià ho ha entès, i també Josep Maria Bartomeu, que ha encaixat la denúncia al Barça pels càntics ofensius contra l'Espanyol com un pas lògic en la lluita contra el que no es pot confondre amb la llibertat d'expressió. Expressar-se lliurement és, per exemple, dir que l'entrenador del Madrid ha estat més assenyat que el del Barça com faig en aquestes ratlles, les quals no acabaré sense remarcar una gran diferència. Durant quatre anys, el Barça va tenir un tècnic que va defensar un munt de valors esportius i universals que li eren reconeguts arreu excepte en un reducte. Són els quatre anys que vaig buscar sense èxit en l'entorn mediàtic madridista opinions que lloessin una bona paraula de Guardiola més enllà del fet que fos el triomfant entrenador del gran rival. A l'inrevés, sí que passa.