El Barça ha acabat primer la lligueta d'accés als vuitens de final de la lliga de campions. Era el que buscava i ja ho té. Rivals més senzills i tornada a casa. Nou objectiu: els quarts de final. No n'hi ha cap altre, i potser ja va sent l'hora que el barcelonisme ho assumeixi: l'equip de Luis Enrique viu del fons i prescindeix de la forma, una senya d'identitat associada a un passat no gaire llunyà que fa perdre totes les comparacions amb el present (i fa la sensació que també amb el futur) i que destorba la famosa evolució que Josep Maria Bartomeu, Andoni Zubizarreta i Luis Enrique sembla que han preparat per a l'entitat.

El mètode que va convertir el Barça en la referència mundial del futbol presenta diverses posades en escena, una de les quals el curiós 3-4-3 que Luis Enrique va utilitzar contra el PSG. Des d'aquesta modesta tribuna s'aplaudeix la iniciativa i la idea d'omplir el mig del camp, avançar la línia de pressió i controlar el partit des de la possessió de la pilota per evitar els contraatacs dels francesos. El resultat va ser bo. La manera com es va assolir, en fi... 3 a 1. Tres punts. Quinze en total. Tants –diran alguns– com el gran Bayern de Pep Guardiola.

Potser per a molts aficionats no hi ha res més a dir. Pel periodisme en el qual creiem i pel sector de seguidors que pensen que el que es va veure dimecres sobre la gespa del Camp Nou mereix alguna reflexió més, aquí va la meva. El Barça de Luis Enrique no va guanyar el partit pel joc, sinó per l'efectivitat golejadora dels seus cracs. Per als amants dels números, tant el Barça com el PSG van xutar nou vegades, cinc entre els pals: els blaugrana van fer tres gols i els de Laurent Blanc, un. Per als que miren tot el que passa abans que la pilota toqui la xarxa rival, val a dir que en l'aposta de l'entrenador del Barcelona la moneda va sortir cara, però que els mecanismes utilitzats mantenen la preocupació sobre la fiabilitat de l'equip. La raó? La preparació. Luis Enrique va confirmar que la disposició tàctica es va parlar a la pissarra, però, per falta de temps, no es va treballar com caldria als camps d'entrenament. Es va notar. Mathieu, gens acostumat, va fer aigües per tot arreu; Busquets i Iniesta, savis en la matèria, al·lucinaven amb tanta anarquia i tan poc control; Xavi, des de fora, es devia menjar les ungles, ja que aquest era un partit meravellós per a ell; Messi juga massa lluny de l'àrea i així ho reivindica cada cop que la trepitja; Neymar i Suárez van fer dos gols, però són tan bons que els seus partits mediocres saben greu... En definitiva, 3-1. Tres punts. Fons. Es juga a guanyar. Veurem si tot plegat serveix a l'hora de la veritat.

Victòria, per cert, sense la majoria dels fitxatges (especialment dolorós per a Rakitic, titular en els partits menors i suplent contra el Madrid, el València i el PSG. I per ser justos, Zubizarreta l'ha encertat amb Ter Stegen. Porter per al Barça). El director tècnic, com anunciàvem no fa gaire, ja ha estat negat pel seu president. Diumenge passat, en el ple del consell de penyes, Bartomeu va recordar que Zubi acaba contracte l'any 2016 i que l'aposta pel control esportiu del futur de l'entitat es diu Luis Enrique. Carles Puyol, aspirant a director esportiu, deu haver rebut amb entusiasme la notícia. Un dia més, el president en campanya electoral, pagada per tots els socis i en clara competència deslleial amb la resta d'aficionats barcelonistes amb aspiracions de presidir el Barcelona.

La desnaturalització del joc del Barça no és una crítica, sinó la constatació d'una realitat. No sabem si el mètode evoluciona, però, de moment, és evident que camina –deixeu-m'ho dir així–. Cap a on? Esperem que els responsables ho tinguin clar, perquè, de viure de les estrelles de torn, el barcelonisme en té molta experiència i també, l'evidència que en aquelles èpoques, la majoria de la història del club, els títols eren menors i escassos. Esperarem.