Després dels greus incidents de Madrid entre el Frente Atlético i els Riazor Blues, s'ha teoritzat a bastament sobre el fenomen de la violència a l'entorn del futbol. I una de les actituds més esteses, especialment repetides per dirigents dels clubs i responsables polítics, ha estat lloar les aficions dels clubs afectats en un intent de reduir la magnitud del problema i alhora confraternitzar amb la gran massa futbolera, que no deixa de ser una base important de vots. Suposo que és el que toca, però crec que no és així, i que la responsabilitat per acció o per omissió de la immensa majoria d'aficionats ha permès la impunitat de les bandes organitzades als estadis, juntament amb l'execrable connivència de moltes directives de clubs. Per això, quan molt habitualment al Vicente Calderón aquesta gentussa justificava l'assassinat del jove seguidor de l'Athletic de Bilbao Aitor Zabaleta corejant el crit “Aitor Zabaleta era de la ETA”, la resta de l'estadi callava assumint un cert grau de complicitat.

La croada desfermada contra els violents en el món del futbol ha donat més valor a l'expulsió dels Boixos Nois del Camp Nou, tot i que expulsió no vol dir desarticulació, com ha demostrat el brutal atac a un jove seguidor del PSG, fet que alerta que la intolerància torna a rondar per les Corts com una hiena a la cacera de víctima propícia. Sobre el desterrament dels Boixos Nois del Camp Nou no podem oblidar el responsable principal pel grau de determinació que va exhibir: el president Laporta. Però crec que toca recordar l'espurna que va foragitar els violents, la que van encendre uns valents el 20 de desembre de 1997. Aquell dia va ser determinant. El Barça rebia l'Atlético de Madrid i, abans de començar el partit, es va anunciar per la megafonia que es faria un minut de silenci en reconeixement “d'un soci i membre de la grada jove” que havia mort dies abans. Era Sergio Soto, conegut per un llarg historial de detencions i condemnes i destacat líder feixista.

Mentre el club dirigit pel president, ara delinqüent, Josep Lluís Núñez, participava activament en l'homenatge i al gol nord es desplegava una pancarta amb la llegenda “Sergi, els Boixos no t'oblidarem”, a la tercera graderia del gol sud va saltar la sorpresa i es van començar a sentir forts crits contra l'acte. “Fora nazis del Camp Nou”, ressonava, fent notar a la resta d'espectadors que s'estava fent apologia d'un feixista. En vista d'aquella inesperada resposta, mig centenar de Boixos van anar amenaçadorament cap a la zona on es van proferir els crits. Es va donar una situació de pànic amb cops i empentes que van fer fugir, espantats, molts socis. Des de llavors, mai més els Boixos Nois van poder recuperar la imatge davant l'afició culer i tot va culminar amb l'expulsió decretada per Laporta. Una reacció, la d'aquells socis i aficionats, ben diferent a la que s'ha produït amb la mort de l'ultra del Deportivo. Per això, ara crec que toca recordar uns valents, els del Camp Nou del 20 de desembre de 1997, que van decidir no ser còmplices de la directiva en l'homenatge a un delinqüent feixista i van plantar cara als violents. Perquè aquesta responsabilitat és de tots.