Luis Enrique va estar força més encertat en l'anàlisi prèvia del partit de Getafe que no pas en la que va fer al final del matx. Guanyar era clau, com bé va dir divendres, però, encara que ahir s'hagués marcat un gol, no es podria parlar d'un bon partit, com ell assegurava en la roda de premsa posterior. L'empat d'ahir és dels que fa mal, dels que couen com una derrota: trenca una bona ratxa, et deixa a quatre punts del Real Madrid i treu de l'armari un fantasma conegut: la dificultat del Barça per superar equips que, mancats de cap altra facultat, es tanquen al darrere de manera ordenada, intenten tapar Messi i renuncien a qualsevol altra cosa. Tot i acostar-se algun cop a la porteria de Bravo, i fins i tot crear alguna oportunitat, el plantejament dels madrilenys desprenia la certesa que es conformaven amb l'empat, per no dir que haurien donat per bona una derrota digna. I el Barça, com tantes altres nits, preguntant-se: “Què hi vols fer, si el contrari es tanca al darrere?” Doncs guanyar. Més preocupant que l'empat, que el distanciament respecte als blancs, que la fi de la ratxa o que el joc espès, és la incapacitat per fer front a una dificultat coneguda i que se sap que tornarà, l'absència d'alternatives, la falta d'idees que va fer que acabés el partit a la desesperada.