Sento parlar el president justificant els fitxatges de Douglas i de Vermaelem i em provoca una sensació de desassossec equivalent a si tingués compromesa una vetllada íntima i inajornable amb la dona barbuda. Però guanyem el PSG i m'emociono com els pares de l'anunci de les cartetes als Reis que aquests dies està triomfant a les teles. I és que a mi em costa molt poc il·lusionar-me amb el Barça. Després passa el que passa a Getafe i em queda una cara com si la Nit de Nadal em sortís de la llar de foc el nostre flamant director tècnic vestit de Pare Noel: “Hou, hou, hou!...” Les coses són com són. A no ser que el TAS tingui pietat de nosaltres –que serà que no–, no podrem fitxar fins a l'hivern del 2016. La transició no ha començat encara i amb els manaires actuals no veig manera de començar-la. I, per postres, els de la penya dels Padrós ho tenen tot a favor. El panorama no és gaire prometedor.

Però que caram, toca resistir! Aquesta és també una característica dels equips grans de veritat. Creure-s'ho, no empetitir-se. I no em val la cançoneta que el nostre ADN és autodestructiu i dèbil. Davant l'alternativa de llançar la gorra al foc i cremar la temporada o la de no resignar-se, em quedo clarament amb la segona. Tot i que el potencial de la plantilla és força més limitat del que ens volen fer creure, jo estic convençut que en la Champions, la competició més important, la que més motiva els jugadors i de la qual avui se sortegen els vuitens, tenim molt recorregut. Jo mantinc la il·lusió de ser a Berlín. Jo veig l'ampolla mig plena i no precisament perquè m'hagi begut l'altra meitat, com possiblement estigui pensant algun amable lector.

Som el Barça, caram! A cap entrenador d'Europa li farà cap gràcia d'enfrontar-se amb una davantera formada per Neymar, Suárez i Messi. En una competició com la copa d'Europa és indispensable disposar de futbolistes determinants. I nosaltres tenim el millor de tots i dos cracs que l'acompanyen. Ara bé, també penso que les úniques possibilitats de ser competitius en la Champions depenen de deixar-nos de romanços i afrontar els partits amb molt de rigor tàctic, conscients del que podem fer i del que no. Per plantar cara als grans equips –alguns més potents que el nostre– és indispensable reforçar el mig del camp amb el doble pivot clàssic, com es va poder veure en diverses fases del partit contra els francesos, i formar amb una defensa de quatre (no de tres; per a mi aquesta va ser la nota desafinant de la partitura de l'altre dia contra el PSG, sobretot perquè es van assumir uns riscos estalviables contra una davantera potent i amb tres efectius de tanta talla). Equilibrats i forts al darrere, genials i letals al davant. Les Champions es guanyen així.

Hi ha una condició indispensable més, off course: que alguns dels jugadors que ocupen posicions clau apugin el to mostrat fins ara. Contra el PSG –i això és un matís no menor que contribueix a ser optimistes– vam ser capaços de guanyar amb Piqué, Busquets i Iniesta –els components de la columna vertebral de l'equip, juntament amb Messi–, amb molt bona actitud, però encara molt per sota del que per galons i categoria han de poder donar i, sobretot, del que necessitem que ens donin perquè puguem arribar fins a la capital d'Alemanya.