“Tots tenim família i hem d'arribar a casa i fer bona cara amb els fills.” La frase, de la setmana passada, és d'Hernán Menosse, un defensa uruguaià del Recreativo de Huelva. Parla un futbolista i de vegades no ens l'acabem de creure. “Són uns privilegiats i fan demagògia. Viuen com reis i encara es queixen.” Pensaments que possiblement ens han passat alguna vegada pel cap. És clar que n'hi ha que viuen com reis, amb uns sous d'escàndol. És clar que la feina que fan és molt atractiva. És clar que molts ens hi hauríem volgut dedicar. Però també és veritat que hi ha moltes persones, de professió futbolista, que tenen maldecaps. I que fa la sensació, almenys en el futbol espanyol, que cada cop en seran més.

El Recreativo, que celebra 125 anys –per aquesta efemèride el Barça de Luis Enrique hi va jugar a l'estiu–, viu moments molt delicats. “Saben a què juguen, però hi ha altres situacions, difícils de gestionar. No és fàcil que una plantilla de professionals estigui mesos sense cobrar”, deia Paco Herrera després que el seu Las Palmas els passés per sobre a El Colombino. El club més antic de l'Estat espanyol arrossega tres mensualitats d'impagament als jugadors. Bloquejats els comptes per Hisenda, un primer contacte amb l'Agència Tributària la setmana passada va ser negatiu, cosa que va provocar l'alarma lògica de la plantilla. “Quan arribo a casa em plantejo moltes vegades tornar al meu país i jugar amb el Wanderers la copa Libertadores. La decisió dependrà de la meva família i de mi perquè això que estem vivint no és normal”, deia Menosse. Els més optimistes a Huelva sostenen que hi ha pendent una altra trobada amb Hisenda aquesta mateixa setmana amb l'expectativa que hi haurà acord i que el club veurà desbloquejats els comptes. Si se'n sortiran o no, ja ho veurem.

El cas del Recreativo l'hem conegut recentment, entre altres coses perquè la plantilla va denunciar els impagaments al sindicat de futbolistes (AFE). No ens posarem les mans al cap, però, si sabem que hi ha altres plantilles amb endarreriments dels sous. El Girona, sense anar més lluny, tampoc està al dia amb la plantilla, segons reconeixia ahir el seu president. L'asfíxia econòmica és un mal escampat arreu, i malauradament els jugadors que s'han de refiar de cobrar a partir de les denúncies no són casos comptats i excepcionals.

Podríem discutir si els mínims salarials en el futbol professional són adequats. La mitjana de sous en gairebé tots els clubs ha anat baixant de manera molt significativa les últimes temporades, i no ho critico pas, sinó més aviat al contrari. Si no hi ha ingressos –això dels drets televisius, que representen un percentatge altíssim, algun dia farà un pet que obrirà una dimensió desconeguda– per cobrir pressupostos milionaris, s'haurà d'anar rebaixant per força la massa salarial, perquè endeutar-se no pot ser gratuït per als clubs. Però també estaria bé, ara que des dels organismes que manen hi volen posar tant de control, que un cop fets i supervisats els números, els clubs els poguessin assumir de debò. Sense trampes. I que els jugadors, en comptes d'haver d'agafar-se a l'AFE i als fons de garanties, cobressin a final de cada mes. Hi tenen tot el dret.