Aquests dies han coincidit dues notícies d'impacte i interessants de comparar, sobretot pel paper que hi han jugat els mitjans de comunicació. Dimarts al matí, l'Audiencia Nacional ordenava una operació contra el “terrorisme anarquista” a Barcelona. Lògicament, més enllà que els detinguts ja es defensaran, el que s'estava inoculant, amb la col·laboració necessària de molts periodistes, és que l'anarquisme és, per definició, terrorista. Potser sí que hi ha alguna persona que es defineix amb aquesta ideologia, que d'altra banda promulga la pau universal –i si no repasseu els clàssics–, que és presumpte culpable d'algun delicte que desconeixem, però ara no es tracta d'això. Ls cròniques ja especulaven amb l'amenaça d'atemptats amb bombes i coses per l'estil per ajudar a donar un to violent als detinguts. En tot cas, ens hem de quedar amb la idea principal. Si ets anarquista, i de vegades personalment me'n sento, ets terrorista.

I d'aquí vaig a parar a la segona notícia de dimarts, també relacionada amb una actuació policial. Resulta que entre els fatxes del Frente Atlético que van participar en l'assassinat de l'aficionat dels Riazor Blues hi ha un guàrdia civil i un militar. A diferència del cas dels anarquistes, aquí sí que tenim un cadàver sobre la taula i imatges per la televisió d'un episodi de gran violència, a banda que alguns detinguts, també tenien antecedents per violència.

Fixeu-vos, però, que els terroristes, segons la versió de l'Audiencia Nacional i que els Mossos d'Esquadra avalen –en un error de comunicació de dimensions còsmiques– són només els anarquistes, un judici d'intencions gens innocent, i no els radicals de pensament ultradretà –aquí sóc generós–de l'Atlético de Madrid. Ara, sabent que entre els caçadors del Calderón hi ha agents de l'autoritat podria titular, seguint la jurisprudència comunicativa de l'Audiencia Nacional, que la policia actua contra una cèl·lula terrorista paramilitar del Frente Atlético i quedar-me tan ample. Pensin el que pensin, facin el que facin i delinqueixin o no delinqueixin, els poso tots als mateix sac.

I ja sabem que a Espanya quan parlem de terrorisme no és per donar èmfasi a una notícia, sinó per posar els pèls de punta a la gent, que encara té en el seu imaginari tot el que representa ETA. Fins i tot ara, quan aquesta organització ha deixat d'existir a la pràctica, es continua usant el seu nom per acusar qualsevol líder que vagi contra el poder establert, des de Pablo Iglesias fins a Oriol Junqueras, d'estar al costat de la lluita armada, quan tots sabem que el monopoli de la violència el té l'Estat i també sabem què diu la Constitució sobre el paper de l'exèrcit en la defensa de la unitat d'Espanya.

No demano impunitat per a ningú, només detecto que la policia i la justícia del pensament (si George Orwell em permet usar el concepte) no dorm a Espanya ni de nit. Perquè encara hi ha una gran diferència entre delinqüent i terrorista, i quan et posen en el segon grup ja saps que has begut oli i ells, de fet, també ho saben. Quan et toca no tan sols has de passar comptes pels teus actes, sinó per les teves idees. Quin país!