Aquests dies han coin­ci­dit dues notícies d'impacte i interes­sants de com­pa­rar, sobre­tot pel paper que hi han jugat els mit­jans de comu­ni­cació. Dimarts al matí, l'Audi­en­cia Naci­o­nal orde­nava una ope­ració con­tra el “ter­ro­risme anar­quista” a Bar­ce­lona. Lògica­ment, més enllà que els detin­guts ja es defen­sa­ran, el que s'estava ino­cu­lant, amb la col·labo­ració necessària de molts peri­o­dis­tes, és que l'anar­quisme és, per defi­nició, ter­ro­rista. Pot­ser sí que hi ha alguna per­sona que es defi­neix amb aquesta ide­o­lo­gia, que d'altra banda pro­mulga la pau uni­ver­sal –i si no repas­seu els clàssics–, que és pre­sumpte cul­pa­ble d'algun delicte que des­co­nei­xem, però ara no es tracta d'això. Ls cròniques ja espe­cu­la­ven amb l'amenaça d'atemp­tats amb bom­bes i coses per l'estil per aju­dar a donar un to vio­lent als detin­guts. En tot cas, ens hem de que­dar amb la idea prin­ci­pal. Si ets anar­quista, i de vega­des per­so­nal­ment me'n sento, ets ter­ro­rista.

I d'aquí vaig a parar a la segona notícia de dimarts, també rela­ci­o­nada amb una actu­ació poli­cial. Resulta que entre els fat­xes del Frente Atlético que van par­ti­ci­par en l'assas­si­nat de l'afi­ci­o­nat dels Ria­zor Blues hi ha un guàrdia civil i un mili­tar. A diferència del cas dels anar­quis­tes, aquí sí que tenim un cadàver sobre la taula i imat­ges per la tele­visió d'un epi­sodi de gran violència, a banda que alguns detin­guts, també tenien ante­ce­dents per violència.

Fixeu-vos, però, que els ter­ro­ris­tes, segons la versió de l'Audi­en­cia Naci­o­nal i que els Mos­sos d'Esqua­dra ava­len –en un error de comu­ni­cació de dimen­si­ons còsmi­ques– són només els anar­quis­tes, un judici d'inten­ci­ons gens inno­cent, i no els radi­cals de pen­sa­ment ultra­dretà –aquí sóc generós–de l'Atlético de Madrid. Ara, sabent que entre els caçadors del Cal­derón hi ha agents de l'auto­ri­tat podria titu­lar, seguint la juris­prudència comu­ni­ca­tiva de l'Audi­en­cia Naci­o­nal, que la poli­cia actua con­tra una cèl·lula ter­ro­rista para­mi­li­tar del Frente Atlético i que­dar-me tan ample. Pen­sin el que pen­sin, facin el que facin i delin­quei­xin o no delin­quei­xin, els poso tots als mateix sac.

I ja sabem que a Espa­nya quan par­lem de ter­ro­risme no és per donar èmfasi a una notícia, sinó per posar els pèls de punta a la gent, que encara té en el seu ima­gi­nari tot el que repre­senta ETA. Fins i tot ara, quan aquesta orga­nit­zació ha dei­xat d'exis­tir a la pràctica, es con­ti­nua usant el seu nom per acu­sar qual­se­vol líder que vagi con­tra el poder esta­blert, des de Pablo Igle­sias fins a Oriol Jun­que­ras, d'estar al cos­tat de la lluita armada, quan tots sabem que el mono­poli de la violència el té l'Estat i també sabem què diu la Cons­ti­tució sobre el paper de l'exèrcit en la defensa de la uni­tat d'Espa­nya.

No demano impu­ni­tat per a ningú, només detecto que la poli­cia i la justícia del pen­sa­ment (si George Orwell em per­met usar el con­cepte) no dorm a Espa­nya ni de nit. Perquè encara hi ha una gran diferència entre delinqüent i ter­ro­rista, i quan et posen en el segon grup ja saps que has begut oli i ells, de fet, també ho saben. Quan et toca no tan sols has de pas­sar comp­tes pels teus actes, sinó per les teves idees. Quin país!