El dia després d'anunciar-se que Xavi Pascual allarga dos anys més el seu contracte amb el Barça vull aprofitar per fer alguna reflexió. Diu un bon amic seu, Sito Alonso, en el reportatge que surt avui al diari: “Ell –fent referència a Pascual– no m'ho ha dit mai, però de vegades he pogut percebre que no se li reconeix la seva tasca tot el que se li hauria de reconèixer.” No cal dir que és un tema del qual han parlat i penso que tenen raó. Moltes vegades es donen per enteses i per suposades moltes coses que, en realitat, tenen una dificultat extrema, sobretot per què es el Barça. No és casualitat, tot i que sigui futbol, que ni Johan Cruyff ni Pep Guardiola no duressin molts anys al capdavant del Barça. Per què deu ser? Doncs pel desgast que suposa. Només un home com Aíto va ser capaç de ser-hi dues dècades, però s'ha de saber portar molt bé la pressió. Després d'Aíto ja hi ve Pascual, que encara que no hagués renovat, ja es considera un mite de la història blaugrana. No és fàcil ser sempre en les finals i guanyar tants títols. El més difícil és ser-hi sempre. Hi ha una cosa que se li ha recriminat a Xavi Pascual els últims temps i és que no apostava prou pels joves. Potser ho hauria pogut fer més. Potser. Però el què és indubtable és que ha millorat amb el pas dels anys la seva gestió amb els més joves. L'últim exemple és l'explosió d'Abrines i Hezonja. Molts diran que és fàcil perquè són boníssims. Però és que Hezonja era igual de bo fa dos mesos, quan gairebé no jugava. Ha hagut d'esperar el seu moment perquè el dia a dia, allò que l'aficionat no veu però Pascual sí, també s'ha d'educar en joies mundials. Les estrelles necessiten persones al seu voltant que els facin tocar de peus a terra. I per fer-ho has de tenir credibilitat i respecte, que és el que té i s'ha guanyat Pascual. Abrines i Hezonja se l'han cregut i ara són el present i el futur del bàsquet europeu. I de futur, molt. Veurem si en l'ACB o, en el cas del croat, en l'NBA.