El de l'equip de bàsquet de Klaipeda és un relat que necessita un teló de fons amb límits brodats, colors reconeguts i tela resistent. El teló és Lituània, país que fa paret amb el Bàltic, de mides humanes i on la prosa gastada hi ha acabat per identificar el bàsquet amb la religió. Siguem respectuosos i deixem-ho que el bàsquet és el primer esport amb diferència i no faltarem a la realitat. I en aquest marc, figurem-hi aquell romanticisme que és veure una plantilla d'un equip en què tots els jugadors són nascuts al país llevat dels dos nord-americans. I ja hi som: excepte aquests, el Klaipeda és una llista de quinze noms al costat d'aquella bandera de groc, verd i vermell llampants.

Aquest és el teló i ara hi situarem els protagonistes. Que són els jugadors i els membres del Neptunas, un dels debutants enguany en l'Eurolliga i que fins ahir, última jornada, depenia d'ell mateix per accedir al Top 16. En el Neptunas, no és que tots els jugadors llevat dels nord-americans siguin del país, és que nou d'ells són nascuts a la ciutat. A Klaipeda, que com que és l'únic port lituà amb sortida al Bàltic on el mercadeig és motor econòmic, afirmarem també que és la porta que hi ha a la paret del nostre teló –perquè una paret sense porta no és una paret, és un mur–. Jugador de bàsquet més, jugador de bàsquet menys, la capital del comptat de Klaipeda té quasi 160.000 habitants. I un pavelló on caben 6.000 espectadors i que en aquesta Eurolliga ha tingut una mitjana d'assistència del 92%. Entre espectadors, coneguts, amics, saludats. I familiars, és clar. I entre tots han estat a punt de fer-la sonada, derrotant l'Estrella Roja, el València, el Baskonia i el Galatasaray. Osvaldas Karauskas, exjugador retirat abans d'hora per culpa d'una lesió, n'està molt orgullós. És el director general del club i és nascut a Klaipeda.

També es miren la fita amb el pit estufat i els ulls susceptibles de la victòria inesperada Eurelijus Zukauskas i Arvidas Macijauskas, exjugadors del club i fills de la ciutat que tenen els números 11 i 7, els seus, onejant a les altures de l'Sviturio Arena. I l'exblaugrana Arturas Karnisovas, un altre nat al nucli portuari. I l'entrenador Kazis Maksvitis (1977), evidentment, n'està molt de satisfet. Especialista en el bàsquet formatiu i que des del 2008 ha estat campió d'Europa sub-16, sub-18 i sub-20 i del món sub-17 amb Lituània. Un home que fa jugar els jugadors des dels fonaments, des de la militància tècnica: driblar, passar i tirar. Un jugador contra un altre, amb o sense pilota. Tècnica individual i joc d'espais. Poc bloqueig i molt compromís personal: sigues millor que el teu home i serem millors que el rival. “Som un equip que es basa en el tir i depenem de les nostres emocions”, reflexiona. Potser per això aquest joc ha funcionat molt bé a casa, entre coneguts, amics, saludats i familiars. I potser per això, sense el teló de fons ha grinyolat: cinc desplaçaments, cinc derrotes i 110 punts més encaixats que anotats.

Lluny no, però a la riba del Bàltic ha estat un bàsquet vistós. Generós i llampant com el groc, el verd i el vermell, els distintius d'una bandera d'un país de mides humanes on qui no ha tingut o no té un parent que jugui a bàsquet és perquè en té dos. Com ara Maksvitis, que no és nascut a la ciutat però que és fill d'un poble que es diu Kretinga i que és a vint minuts de Klaipeda i que és com si ho fos, vaja. Un home de fonaments casat amb una exjugadora que té vincles familiars amb Sarunas Marciulonis. I apa, ja està, ja hi tornem a ser: en les mides del nostre teló de fons, on es fa el joc. A casa.