No he tingut mai en la meua vida més por d'un futbolista que de Thierry Henry. Concretament, va ser a l'Stade de France. Final de la Champions 2006. Barça-Arsernal. Déu meu, quina por feia aquell home. Vam guanyar la copa, però recorde que eixint de l'estadi vaig fer un comentari: “No vull tornar a jugar mai contra aquest Henry.”

En aquell moment no podia saber que no només no jugaria mai contra aquell senyor, sinó que seria ell qui vindria a jugar amb el Barça i ens deixaria gaudir de la seua enorme elegància. Ho vam fer. Vam gaudir com bojos d'aquelles pilotes que agafaven un efecte impressionant de fora cap a dins fins a entrar a la porteria. Vam gaudir molt del seu joc i del seu tarannà. Del jugador i de l'home, elegant, discret, eficaç.

Després del Barça, Henry se'n va anar a Nova York a jugar la MLS amb els Red Bulls. I jo em vaig haver d'aficionar a aquella lliga. No sé si ha passat perquè la categoria dels seus jugadors és menor o perquè ell s'ha fet gran i savi. Però en la MLS he vist fer uns gols a Henry dels millors de la seua vida. Contra Kansas va fer un gol des de fora l'àrea que encara diuen que és el més impressionant que s'ha vist mai en aquell continent. Per mi, però, el millor és un gol olímpic, des del córner, contra Columbus, que crec que és senzillament insuperable. L'obra d'art d'un geni.

En la seua retirada, Henry ha dit coses bellíssimes del Barça de Guardiola que crec que tots agraïm. I no és perquè siga necessari correspondre, sinó perquè em sembla just reconèixer, alhora, que ell ha estat un dels millors jugadors de la història. Un home que ens va fer por com pocs i que, després, ens va fer gaudir com pocs.

Monsieur Henry: em trec el barret davant de vostè. Gràcies per tant de futbol que ens ha regalat.