Luis Enrique i els insults
Undiano Mallenco no va sentir res i, com ha sigut el costum dels àrbitres, no va deixar constància dels fets a l'acta; però uns informadors de la LFP van denunciar que, durant el partit entre el Real Madrid (“el equipo de Dios y del mundo”, a parer de l'il·luminat Sergio Ramos) i el Celta disputat el 6 de desembre passat, van fer-se audibles al Santiago Bernabéu uns udols (suposadament uns càntics) que insultaven Messi, el Barça i Catalunya. No repetirem què cridaven. Tothom ho pot saber. Hi ha hagut d'haver un mort al riu Manzanares perquè la LFP comenci a actuar per frenar una violència que no només es manifesta amb els actes, sinó també amb paraules que nodreixen l'odi i indueixen a l'agressió física. I, en conseqüència, hi ha hagut d'haver una denúncia de la LFP perquè, amb l'amenaça d'una sanció econòmica, el Real Madrid (com, malauradament, seria el cas de pràcticament tots els clubs de futbol) hagi expulsat 17 aficionats identificant-los com aquells que van iniciar els càntics (continuo escrivint-la, però la paraula em sembla massa bonica) contra Messi, el Barça i Catalunya. Molts més s'hi van afegir, als insults, per arribar a fer-se audibles al Santiago Bernabéu, però la directiva del Madrid ha expulsat els suposats 17 inductors. No sé si aquesta directiva ha reflexionat sobre com van permetre l'insult permanent en l'època de Mourinho. Han jugat amb un foc encara viu.
Han passat uns dies des del partit del Real Madrid contra el Celta, però no me n'he oblidat, d'unes declaracions que, en la roda de premsa posterior al Barça-Espanyol, Luis Enrique va fer a propòsit de l'expulsió de 17 aficionats madridistes per haver insultat, repeteixo, Messi, el Barça i Catalunya. A Luis Enrique, que era d'aquella mena de futbolistes que irritaven els seguidors dels equips rivals, el van insultar molt quan jugava, com ara al camp del Real Madrid després que fitxés pel Barça. No sé si s'hi va acostumar fins considerar “normal” l'insult. Com a entrenador, també se l'insulta i fins i tot alguna cosa més, com ara quan, el mateix camp de setmana de la batalla entre el Frente Atlético i els Riazor Blues, van escopir-li a Mestalla, on també van llançar una ampolla contra Messi. Aleshores, de fet, va semblar que treia importància a aquestes agressions. Passada una setmana, després de les expulsions arran dels insults al camp del Madrid, Luis Enrique va afirmar d'entrada que totes les mesures antiviolència li semblen perfectes, però hi va afegir: “Si per insultar s'expulsa la gent dels camps, potser ens quedarem sols, incloent-hi els jugadors.” Doncs potser sí que si la gent no és capaç d'anar a un estadi sense insultar (que, insisteixo, no és només una manera d'atiar la violència, sinó que també n'és una forma), millor que no hi vagi. En tot cas, Luis Enrique va mostrar-se condescendent amb els insults deixant entreveure que els considera inevitables. No hi puc estar-hi menys d'acord, amb aquest fatalisme: si no s'hagués actuat en contra de les manifestacions racistes als estadis de futbol, n'hi continuarien havent i encara més; però s'han adoptat mesures i han tingut efecte. També planteja l'entrenador barcelonista on es posarà la línia que no s'ha de traspassar, una altra manera de dir que és impossible una intolerància absoluta a l'insult perquè a tothom se li n'escapa algun. I potser també de recordar que sempre pot discutir-se què es considera un insult. Sí, a tothom se li pot escapar un insult. Una altra cosa és que hi vagi amb una pancarta que insulta o que indueixi a una cridòria insultant. Tampoc no diré que sigui fàcil posar-se d'acord, però hi ha insults que ho són clarament. D'aquests no se'n pot tolerar cap.
De la resta pot discutir-se.