“Torna a casa per Nadal.” S'obre la porta, l'expatriat s'abraça amb la mare i mengen torrons feliços. Imatge nadalenca tendra i, salvant totes les distàncies, aplicable al mètode de la nostra Masia: “Tornaràs a casa si ets un pura sang, si ets especial” (i si no, et guanyaràs molt bé la vida fent gols a l'Stoke City, per exemple). Al meu modest parer, aquest és l'últim examen que hauria de superar un jugador per decidir si està realment preparat per ingressar a la primera plantilla d'un club obligat, sempre, a estar entre els millors del món. Poca broma.

La complicada situació del Barça B, vestida amb les declaracions d'Eusebio Sacristán, en què es queixava de manera insòlita del comportament dels seus jugadors, han obert un interessant debat sobre la nostra acadèmia. Paral·lelament, Luis Milla va manifestar que mentre a Carvajal “se li dóna pas” al Madrid, a Montoya “no se li ha donat” al Barça. Segur?

Parlem d'un tema molt sensible i estratègicament clau. Comencem per l'exseleccionador espanyol de la sub-21 (on era tot un especialista a descobrir valors blaugrana només a partir del moment que debutaven amb el primer equip, sigui dit de passada): Milla obvia que a Carvajal se l'han cregut a Madrid després d'expatriar-lo un any al Leverkusen, on va ser considerat un dels millors laterals de la Bundesliga. Aquest és el quid. Podem estar d'acord que els jugadors que arriben al Barça B són una elit entre la qual n'hi haurà alguns –poquets– dotats amb el “plus especial” (talent més el conjunt de factors tècnics, tàctics, físics i mentals) per poder arribar al primer equip. La clau està en la manera com es gestiona el trànsit.

Quant a les declaracions de Sacristán, la reflexió també és clara: a uns nois que han crescut passejant-se amb l'escut del FC Barcelona per tot arreu, els acaba creixent un ego que no els cap al Mini. És fins i tot lògic que esdevinguin uns xavals –salvant totes les excepcions– amb un excedent de fatxenderia i, en canvi, un dèficit evident de la mala llet futbolística indispensable. Així de clar.

La solució? Al meu parer, cedir-los a equips de lligues competitives en què aprenguin aquelles coses del futbol que ni entre els llençols ni als bonics camps de la Masia no s'aprenen. El que és un pura sang, superarà la prova, destacarà allà on vagi i tornarà més fet, enfortit i adobat. Estarà a punt. Amb una temporada jugant a segona divisió n'hi ha de sobres. El segon any: maletes i passaport per guanyar-se les credencials dels millors laterals, migcampistes o davanters del calcio, la Premier o la Bundesliga.

Què carall hi fan Samper i Traoré (aquests prometen) cremant partits al B? Què carall hi fan Sergi Roberto, Masip i el mateix Montoya (jo el traspassaria amb un dret de recompra i llestos) mirant-s'ho des de la tribuna...? Enviem-los al Southampton, al Dortmund o al Roma, per citar tres noms a l'atzar (la destinació s'ha d'escollir molt bé, que quedi clar) i que demostrin qui són realment.

Això és donar pas i no la clàusula que garanteix l'ascens al primer equip (quina aberració!). Gerard Piqué, reconeix que sense el seu pas per Manchester no hauria estat mai el mariscal de l'àrea del millor equip de la història. I que bé que li hauria anat a Bartra una experiència similar per guanyar la dosi d'agressivitat indispensable que no té. Bon any per a tots vostès. Serà apassionant.