El coratge, l'orgull, l'amor propi, no coneix de sexes, pes, força o alçada. Ni de races o religions. Depèn del que hom té. S'educa, sí; però hi ha molt de tremp i aportació personal. Hom és d'on neix o creix amb els seus sentiments. D'allà on es fa, crea el seu entorn i amics, paga els seus impostos i viu. On identifica el seu imaginari personal i col·lectiu. És una opció lliure i personal. Si s'imposa és buida de tot. És el que Espanya no entén, per això és igual que vinguin amb camisa blanca o blau cel, amb cueta a la cabellera o amb paraules amenaçadores o seductores. Mentre no ens respectin el dret a poder decidir són repressors de la llibertat i dels valors democràtics. Una pàtria imposada no és res.

El dissabte va ser un gran triomf del futbol femení sobre els escèptics i superbs. Euskadi i Catalunya van jugar un partit dels que creen afició, en unes condicions pèssimes, sota un diluvi, van fer un futbol de nivell. Potència i força, delicadesa i tècnica, esperit de lluita i germanor nacional. No el vaig poder veure sencer, però els recomano que facin una mirada al futbol femení i podran veure un camí ample i esplendorós que ha de marcar noves fites al futbol femení en particular i a tot el món del futbol en general. Que falta li fa.

La selecció catalana femenina de futbol i la basca estarien entre les millors del món si no hi hagués un estat castrador. Hem de seguir el futbol femení i potenciar-lo més. Han d'aparèixer equips de futbol i futbol sala femení arreu d'escoles i instituts, als pobles i als barris. El futbol femení té als seus peus una dimensió diferent. Cal que siguem audaços i ho fem en tots els esports. En una societat globalitzada, de pantalla i imatges, dels pocs llocs on podem formar, competir i sumar col·lectivament és en el món de l'esport femení.

De cara a les practicants i seguidores cal ser llestos i avançar-nos. No podem deixar en mans del mercat i dels gran monopolis televisius un camp on tant hi ha per fer i que encara és molt verge. I farem país i pàtria.