La sentència del TAS ha generat emocions perfectament definibles. Primer, vergonya aliena per haver aplicat, amb mediocritat i traïdoria, la tàctica de fugir d'estudi culpant els altres per càstigs que són pura conseqüència d'haver-ho fet fatal. Passades les hores, el rubor persistia amb una declaració enregistrada del president accidental –burda imitació del plasma Mariano–, que es va improvisar amb l'única intenció d'arribar al TN migdia de TV3, després de córrer i fallar amb diverses repeticions perquè el protagonista no quadrava el missatge. Per si faltava detall, una comunicació no verbal deplorable, com si tots els assessors del president accidental s'haguessin amagat per no dir al rei que anava despullat i que estava a punt de caure en el ridícul. A partir d'aquí, el contacte amb l'opinió barcelonista del carrer, el grapat de gent que cada dia s'atansa per dir-hi la seva. I la vergonya es transforma en profunda decepció en comprovar que, en efecte, no hem après res dels millors temps, de quan el Barça va oblidar excuses, fatalismes i victimismes per convertir-se en referència mundial. Aleshores no en calien, d'arguments barats, d'excuses de mal pagador, ni calia veure com anava el Madrid ni renegar de la gens exemplar FIFA per haver detectat les errades pròpies. Si es cometien, servien per aprendre i per evitar repetir-les i, amb el cap ben alt, continuar treballant. Ara no, ara, gentilesa intangible dels que manen, bona part de la massa social s'escuda en conxorxes, mans negres, conspiracions i punyetes diverses. Qualsevol cosa els serveix de clau roent per aferrar-s'hi i seguir negant l'evidència que ens té exhausts, que no és cap altra que la incapacitat de reaccionar. Cal demanar responsabilitats per la col·lecció de despropòsits acumulada, per la demolició d'un gran model portat per autèntics líders i ara desapareguts d'escena. Pocs sembla que reconeixen l'axioma que es desplega clar davant de qualsevol culer: va ser una errada monumental votar-los, confiar en ells, creure que mantindrien el projecte prop del cim, allà on es mereix la institució i els que l'estimen.

Comencem el nou any amb la moral afeblida i sense reclamar un canvi al timó mitjançant eleccions anticipades, eina i recurs bàsic quan el panorama és exactament com el que presenciem bocabadats cada dia. I després de la vergonya aliena, de la decepció, de tornar a mostrar-nos tal com no cal i no ens anava gens bé, queda encara camí pel pedregar. Avui torna la lliga a Anoeta, amb les dues figures acabades d'aterrar d'un llarg viatge sense que ningú del club hagi estat capaç de fer-los veure que era millor passar el cap d'any aquí, mireu si era senzill. I tot, previsible: només els mals resultats generaran reacció, només el retorn del Madrid a la màxima esplendor provocarà aires de canvi. No és com hauria de ser, és el que és i el que tenim. Sembla mentida que fa cinc anys enlluernéssim el món i ara demostrem que no hem après res de les glòries viscudes. En aquell moment, si hagués caigut la sanció del TAS, potser hauríem dit: no passa res, confiem en el talent del planter, promocionarem els nois, com és costum. Ara, ni això. Raïm d'agre regust per acabar l'any i encetar un 2015 blaugrana carregat de núvols de tempesta.