Mar­celo Bielsa és un per­so­natge tan esti­ma­ble com temi­ble. Intran­si­gent amb qual­se­vol dis­tracció dels seus fut­bo­lis­tes o amb pre­gun­tes des­cu­ra­des de peri­o­dis­tes, de for­mes públi­ques tirant a esquer­pes però d'una inten­si­tat des­bor­dant de por­tes endins, obses­siu fins a l'ínfim detall, El Loco ho ha tor­nat a fer. Quan ningú s'ho espe­rava, quan ningú l'espe­rava, Bielsa ha fet renéixer un equip que venia de l'ostra­cisme abso­lut, l'Olym­pi­que de Mar­se­lla, que l'any pas­sat va que­dar sisè i fora de les com­pe­ti­ci­ons euro­pees. L'entre­na­dor argentí l'ha fet campió d'hivern, davant del París Saint-Ger­main del petrodòlar qatarià, i ja ha con­que­rit el cor dels mar­se­lle­sos. En l'últim par­tit de l'any pas­sat al Vélodrome, rècord d'assistència i mosaic amb el seu nom a la grada. Diuen que tot el que té de sor­rut en la relació amb els mit­jans de comu­ni­cació, ho té de pro­per quan sent l'escal­for de l'afi­ci­o­nat.

A Bielsa li falta un títol a Europa. Alguns pen­sen que no aguan­tarà la tirada del PSG, amb una plan­ti­lla molt més llarga, però per una vegada, el fut­bol li hau­ria de tor­nar totes les tones d'entrega, d'ener­gia i de sin­gu­la­ri­tat que el tècnic argentí li ha donat. Sem­bla que el món del fut­bol cada vegada vul­gui ser més pre­vi­si­ble: un esce­nari de cartró pedra, anodí, on cadascú té el seu paper i hi ha poc espai per a la sor­presa, per a la diferència o la cre­a­ti­vi­tat. Un exem­ple recent és el vídeo enre­gis­trat pel pre­si­dent del Barça –cartró pedra total– per valo­rar la sanció del TAS. Però tor­nem a Mar­se­lla. Mal­grat el seu motiu, el tècnic de Rosa­rio és d'una raci­o­na­li­tat mil·limètrica, amb alguns vene­ra­bles punts de fuga o mera­ve­lles inu­si­ta­des. Aquesta tem­po­rada, un peri­o­dista li va pre­gun­tar si Gig­nac, el seu davan­ter franquícia, s'havia apri­mat gràcies a ell. Res­posta de Bielsa, que segur que no devia can­viar ni mica el seu posat cap­cot i inex­pres­siu, i el par­lar lentíssim: “Si fos així m'apli­ca­ria el mateix règim.” Al desem­bre, va cir­cu­lar per inter­net una xer­rada amb els juga­dors, on Bielsa els par­lava de l'èxit, de ser el millor, de ser feliç... S'adreçava a Mendy, el seu late­ral dret, que té “l'opor­tu­ni­tat de ser el millor del món” en la seva posició. “Però ser el millor et treu hores amb la teva dona, amb els teus amics, et treu fes­tes, et treu la feli­ci­tat”, deia. “Jo no sóc un tarat que diu això gratuïtament, per demagògia”; i con­ti­nu­ava, després: “Si no vol ser el millor no passa res, però això també ho ha de saber.”

Bielsa s'ha que­dat amb la mel als lla­vis massa vega­des, i, tot i així, el seu mag­ne­tisme segueix intacte. Jo avui tanco una feliç etapa en aquest obser­va­tori dels dilluns –no es pre­o­cu­pin, que només és un sen­zi­lla qua­dra­tura del temps–, però seguiré aga­fada a les sor­pre­ses que encara ens pugui rega­lar el fut­bol. I espe­raré, és clar, que la il·lusió, l'ener­gia i les ganes no dei­xin de pal­pi­tar a Mar­se­lla. A Mar­se­lla ni enlloc. Perquè això ho mou tot.