La fase final de la copa del món de futbol femení, que organitzarà el Canadà els propers juny i juliol és un esdeveniment en ple creixement. El torneig va arrencar a la Xina el 1991 amb dotze equips i la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA) va determinar que en aquesta setena edició doblarà el nombre de participants fins a arribar a vint-i-quatre. Malgrat tot, la FIFA ha obert un cisma en el futbol femení amb una altra decisió: escollir la candidatura del Canadà suposa acceptar que els partits es juguin sobre gespa artificial, a diferència del mundial masculí que es desenvolupa sobre gesta natural. Les millors jugadores del món han liderat una demanda contra la FIFA i la federació canadenca (CSA) per discriminació que està pendent de resoldre's als tribunals. Les futbolistes, que argumenten que la gespa artificial provoca lesions per cremades i desllueix el joc, no tenen gaire confiança que el judici es faci abans del mundial ni tampoc que prosperi la inconcreta oferta de diàleg que els ha fet la FIFA.

Aquest enfrontament no deixa de ser un dels molts que hi ha hagut entre la institució que governa el futbol mundial i el futbol femení. Precisament aquest any es compleix el quarantè aniversari de la celebració de la primera edició del torneig internacional femení organitzat per l'Asian Ladies Football Confederation (ALFC). Aquest organisme, que va ser independent fins al 1986, a més d'endegar aquest campionat, el mateix any 1975 va proposar a la FIFA crear una Federació Internacional de Futbol Femení i li va demanar l'autorització per a la celebració d'un mundial femení el 1977. La negativa a les dues demandes va ser taxativa. Aquesta línia discriminatòria de la FIFA va ser l'habitual quan el futbol femení volia repuntar després de la Segona Guerra Mundial i buscava assolir l'impacte que va tenir durant la Gran Guerra. El va menystenir amb afirmacions institucionals del tipus “a la FIFA mai li ha interessat el futbol femení” i la del seu secretari general entre els anys 1961 i 1981, el suís Helmut Käser, que va asseverar davant les pressions: “Personalment, considero que el futbol no es essencialment un esport de dones.” Però, a poc a poc, la realitat va anar desbordant la posició intransigent de la FIFA. Les demandes de l'ALFC i l'intent de coordinar algunes competicions internacionals de clubs i de seleccions mitjançant una federació europea i internacional de futbol femení (es van arribar a organitzar dues edicions d'un torneig efímer, denominat mundial, el 1970 a Itàlia i el 1971 a Mèxic) i la creació de campionats oficiosos a l'Europa occidental va provocar que la FIFA adoptés una nova postura en la dècada dels setanta: moltes federacions van aixecar la prohibició sobre el futbol femení i es van fer càrrec de la seva organització. No per un abandonament de les posicions masclistes, sinó perquè la federació internacional no volia que cap tipus d'organització li fes ombra per controlar qualsevol apartat futbolístic. No va ser, però, fins al 1988, que la FIFA va organitzar un torneig femení absolut, que va ser el precedent del primer mundial i d'una treva entre la institució i el futbol femení que ha durat fins a aquesta nova topada.