Un, que ja va tenint uns quants anys, ha viscut des del periodisme els darrers 28 anys de la història del Futbol Club Barcelona. En aquest període de temps, hem observat les gestions dels presidents Josep Lluís Núñez (1978-2000), Joan Gaspart (2000-2003), Enric Reyna (2003), Joan Laporta (2003-2010), Sandro Rosell (2010-2014) i Josep Maria Bartomeu (2014-?). No entrarem a parlar de les seves capacitats, perquè aquest capítol, més o menys, ja està jutjat en la majoria dels casos o ho farà la història ben aviat. Avui parlarem de plaer. De gaudir. De fruir. D'estar entusiasmat de fer la feina de ser president del Barça. De passar-s'ho bé. Avui ens entretindrem en això.

La imatge que ens queda de Josep Lluís Núñez és la d'un home que va patir molt mentre va manar a can Barça. Va arribar a la presidència sota sospita i amb l'afició del Barcelona cansada de l'escàs èxit esportiu. Ni la recopa de Basilea li va aportar felicitat. Més aviat tot el contrari. Els crits de “Neeskens, Neeskens” a la plaça de Sant Jaume van suposar una galleda d'aigua freda per a Núñez. El dream team tampoc va reportar reconeixement al president, permanentment enfrontat amb Johan Cruyff, l'autèntic pare de la criatura. Nicolau Casaus, amb les penyes, i els diversos programes de televisió, primer amb Alfons Arús i més tard amb Crackòvia, van humanitzar la seva figura, tacada avui per la condemna que compleix. Núñez es va sentir permanentment atacat i incomprès. Va marxar fart i sense acabar el mandat.

Joan Gaspart (amb el seu punt d'inconsciència) va ser l'home més feliç de la Terra quan va ser escollit hereu de Núñez. Un es pot creure que aquest era el somni de la seva infantesa. D'ell, sí. Però la seva gestió va ser tan nefasta que tot va acabar amb un malson horrorós. La seva estampa a la llotja suportant els xiulets del Camp Nou ja forma part del museu dels horrors blaugrana. El seu final va ser dur, com tota l'etapa d'Enric Reyna. No cal insistir en els seus sobres.

Joan Laporta va trencar la tendència de govern de l'establishment. No tocava, però va ser així. Segurament la història parlarà d'accident. Després de picar molta pedra, el jove advocat va arribar al poder i, malgrat els mil entrebancs i errors del seu mandat, el seu rendiment va ser espectacular. Primer amb Ronaldinho i després amb Messi, d'entrada amb Rijkaard i finalment amb Guardiola, el Barcelona va posar un somriure a la seva vida. El projecte esportiu va tenir tant d'èxit que el club es va convertir en la referència mundial del sector. Ni les obligacions judicials a convocar eleccions, ni la moció de censura ni la pressió d'un sector del periodisme català i espanyol van poder trencar la felicitat de Laporta. Inequívocament va gaudir del càrrec. Era tan futboler, tan futbolista, tan apassionat, que, efectivament, va passar, allà dins, els millors anys de la seva vida.

Sandro Rosell va ser el més votat de tots, però de seguida es va veure que la revenja i les ganes d'enterrar tot el que feia olor de Laporta li impediria gaudir del millor Barça de la història. Li va fer mal la panxa tres anys, fins que va marxar espantat, envellit, fotut. La decepció que ha provocat la seva gestió ha estat imperial, va ensorrar el projecte esportiu i va dividir el barcelonisme com mai. Ningú recorda Rosell somrient. En canvi, el seu successor va ensenyar les dents de manera espectacular el dia que va assumir els galons. Era impensable veure's en aquella situació i, per tant, va decidir mirar de gaudir-ho de veritat. Però no ho ha pogut fer. En la seva darrera intervenció tot eren excuses de mal pagador. La seva gestió (i la del seu amic Sandro) mai ha tingut relat ni tampoc discurs. Els errors que han portat el club a l'actual estat de descomposició li han apagat, fins i tot, allò que semblava impossible.

Gaudir del càrrec. Sabem la transcendència de cada moviment que fa, la gran responsabilitat que té, les dificultats de la gestió... però al proper president del Barcelona li demanem que sigui feliç. De moment, només el mateix Bartomeu, Agustí Benedito i Jordi Farré s'hi han animat. Veurem si Toni Freixa, Víctor Font, Joan Laporta o algun altre soci es llancen a l'aventura, però, sobretot, que no s'oblidin de gaudir. De fruir. De passar-s'ho bé. De no anar contra ningú. De donar protagonisme al futbol. A la pilota. Prou males cares. Prou mala llet. Ser president del Barça ha de ser motiu de festa. I que ningú dubti que la feina (àrea social, economia, patrimoni, etc.) es pot fer bé estant de bon humor.