Començo a escriure aquest article després del final del partit de copa en què el Barça ha guanyat l'Elx per 5 a 0. No sé si l'acabaré, perquè, després del gol de Neymar i encara més després de la seva substitució, l'avorriment feia que m'adormís. Però han passat tantes coses durant els últims dies en el món del Barça que, un cop xiulat el final, m'ha revingut una adrenalina que potser farà que continuï escrivint fins a enllestir-lo aquesta nit. Amb uns trenta minuts inicials també força soporífers, el Barça ha guanyat i, a més, arribant al seu resultat preferit. Però, amb tots els respectes, no es pot inflar gaire el pit per haver golejat l'Elx. No sé què passarà contra l'Atlético de Madrid, que, fins i tot jugant amb suplents, va posar a ratlla el Real Madrid en un altre partit de copa. No cal fer hipòtesis derrotistes de cara al futur imminent. N'hi ha prou amb recordar el nefast partit del Barça contra la Real Sociedad. Per començar, crec nefasta la decisió de Luis Enrique de no fer jugar d'entrada Messi i Neymar. Anava confiat a un camp on el Barça no ha pogut guanyar en els gloriosos temps recents? Va considerar que ni l'argentí ni el brasiler, els únics que actualment són decisius a l'equip, o estaven en condicions de jugar tot el partit havent arribat feia poc a Barcelona? Una de dues: o se'ls fa jugar d'entrada i se'ls substitueix en el cas que la feina estigui feta o no se'ls concedeix més vacances que als altres quan la lliga està en joc en cada partit. I amb el Madrid a quatre punts del Madrid i amb l'Atlético cada cop més fort, no s'hi val a badar més. Que, després que el Realísimo hagués perdut a València, semblés que no es fes res per aprofitar-ho dóna compte de l'estat calamitós del Barça actual. Els jugadors volen fer la punyeta a Luis Enrique o és que, fins i tot amb Messi i Neymar, són tan impotents que no poden marcar ni un gol a la Real Sociedad? Veure com jugaven Xavi, Iniesta i Busquets (que van conformar el millor mig camp del planeta futbolístic) em va afligir. És clar que observar el funcionament contra l'Elx d'una mitja formada per Mascherano, Rakitic (algú va veure que fes una passada bona?) i Sergi Roberto també em va resultar depriment tenint en la memòria com el Barça distribuïa el joc fa un temps encara relativament recent.

Amb el resultat advers a Anoeta, la crisi va esclatar i Zubizarreta va ser destituït. En principi vaig pensar que, encara que fos per mèrits propis, Zubi era el cap de turc d'una directiva que així s'estalviava de dimitir. Continuo creient que és el que hauria d'haver fet fa temps, però el cas és que, almenys, Bartomeu i Floreta ha convocat eleccions. Ha trigat. I, de fet, encara falta temps perquè arribi el mes de juny, però no esperarem per esmolar les eines. No sé què em passa, però estic molt contundent. Potser massa, i el cas és que, sentint-me estranya, no puc parar: aquest Barça és un desastre! Em resulta molt revelador el comunicat de Carles Puyol anunciant al seu perfil de Facebook (així ara es comuniquen les coses) que abandonava el seu càrrec d'adjunt al director esportiu (de fet, Zubi ja no hi era) del Barça: “Aquests tres mesos i mig m'han donat l'oportunitat de veure l'altra cara del club. He après molt, estic molt agraït i ara voldria experimentar altres coses i des d'altres llocs.” M'ho imagino o ni tan sols és especialment subtil per haver-ho de llegir entre línies? Havent conegut l'altra cara (no la coneixia gens, però?) ha après prou per marxar.

Així és que moltes gràcies i, segons es desprèn del que afegeix al comunicat, en tot cas ja tornarà quan la situació sigui una altra. En fi, he aconseguit acabar l'article abans d'anar a dormir i, com que no hi ha més temps ni més espai, deixarem el serial Messi-Luis Enrique per al pròxim dia.