El Barça és uni­ver­sal. No hi ha ciu­tat on no es vegi gent ves­tida amb els colors blau­grana, i la imatge és cer­ta­ment impac­tant quan, en foto­gra­fies de repor­tat­ges sobre les cala­mi­tats que aflo­ren al món, ja sigui a Gaza, a Somàlia, Kenya... o fins i tot al remot llo­ga­ret bíblic de Nínive, a l'Iraq, entre els últims cris­ti­ans que hi que­den i que els sal­vat­ges d'Estat Islàmic no han pogut matar, tal com rela­tava no fa gaire Gar­cia-Pla­nas a La Van­guar­dia (26-12-2014), s'hi veuen nens amb samar­re­tes i gor­res del Barça.

Tota aquesta quit­xa­lla, els mili­ons de segui­dors que el club té arreu del món i els seus més de 150.000 socis, el que desit­gem, per damunt de qual­se­vol altra cosa, és que el Barça jugui tan bé com sàpiga i que gua­nyi títols impor­tants. Massa sovint patim atacs de baixa auto­es­tima i obli­dem qui som. La victòria d'ahir con­tra l'equip que defensa millor del món, inte­grat per autèntics caçadors de tur­mells i que sap prac­ti­car com ningú la guerra de guer­ri­lles apli­cada al fut­bol (recor­den l'Estu­di­an­tes de La Plata d'Osvaldo Zubel­dia, dels sei­xan­tes? Són cal­ca­dets), no només és molt valu­osa per tan­tes raons sinó que, sobre­tot, demos­tra que, apli­cant-nos-hi, som capaços d'aspi­rar a tot. Que si volem, podem.

Ja fa unes quan­tes set­ma­nes els deia que amb els tres cracs del davant (el rei Messi i les dues millors espa­ses del regne, Suárez i Ney­mar) tenim un jaci­ment de petroli de riquesa incal­cu­la­ble. I el dilluns pas­sat, després de la penosa i estal­vi­a­ble der­rota d'Ano­eta, m'aco­mi­a­dava de vostès con­fes­sant-los que en la meva carta als Reis m'havia dema­nat la Cham­pi­ons. Uns col·legues de Manc­hes­ter em van res­pon­dre amb iro­nia, tot pre­gun­tant-me si ens pre­sen­taríem a jugar con­tra el City o si, en vista de la festa major que tenim mun­tada, ja donàvem l'eli­mi­natòria per per­duda. Ahir no van piu­lar.

L'encara pre­si­dent Josep Maria Bar­to­meu ja ha anun­ciat que hi haurà elec­ci­ons a final de tem­po­rada. Era una decisió ine­vi­ta­ble. Ara, en aquest moment tan com­pli­cat per a la ins­ti­tució, tenim dues opci­ons: ens podem ins­tal·lar en la histèria o podem estar a l'altura del sig­ni­fi­cat de la paraula Barça, tot ple­gats. Abans del par­tit, Luis Enri­que va dir que la victòria con­tra l'Atlético no aju­da­ria a rebai­xar la tensió. Ben­vol­gut Lucho, evi­dent­ment que hi aju­darà! La resta, depèn en gran mesura de vosal­tres. I de tu, el pri­mer. És d'espe­rar i s'ha d'exi­gir que els nos­tres juga­dors i tècnics, tots, es com­por­tin com ho van fer ahir, com els super­pro­fes­si­o­nals d'elit que són i als quals admi­rem.

Pas­sarà el que hagi de pas­sar, però em sem­bla bàsic insis­tir en la idea que tots, del pri­mer a l'últim, han de ser cons­ci­ents de qui són i, sobre­tot, de qui repre­sen­ten. Par­tit a par­tit, a par­tir d'ara i fins a final de tem­po­rada, tot és redu­eix a una qüestió de super­vivència, amb el gani­vet entre les dents, a llui­tar cada pilota com si fos l'última i a donar-ho tot. Això toca. Com ahir.