L'il·lustre club dels sense Pilota d'Or

Buf­fon a la por­te­ria; Zanetti, Baresi i Mal­dini a la defensa; Xavi, Pirlo, Lau­drup i Rijka­ard al mig del camp; i Del Piero, Dal­glish i Henry al davant. Qui no desit­ja­ria tenir un onze històric com aquest? Un grup de fut­bo­lis­tes espa­ter­rant, amb una mun­ta­nya de lli­gues, copes i Cham­pi­ons a les seves vitri­nes però, ves per on, orfes de la Pilota d'Or.

Entre­gar tro­feus indi­vi­du­als en un esport col·lec­tiu és un camp obert a la divergència i, en algu­nes oca­si­ons, a la injustícia. Més encara si els cri­te­ris d'elecció no estan gens clars, oscil·len segons l'edició i donen peu a mal­pen­sar sobre els interes­sos ocults que orbi­ten la FIFA, prin­ci­pal encar­re­gada de ges­ti­o­nar el premi des del 2010. Sense anar més lluny, l'any pas­sat es va ampliar el ter­mini de votació per tal de poder valo­rar el paper dels can­di­dats en els par­tits de repesca per al mun­dial del Bra­sil, decisió que va bene­fi­ciar clara­ment Cris­ti­ano Ronaldo.

Ahir, a la catifa ver­me­lla del Kon­gress­haus de Zuric, el fut­bo­lista por­tuguès va tor­nar a ser un dels pro­ta­go­nis­tes de la gala, jun­ta­ment amb Leo Messi i Manuel Neuer, i tots tres van lluir els seus millors ves­tits per a l'ocasió. I és que la Pilota d'Or, que pretén desig­nar el millor fut­bo­lista del curs ante­rior, s'ha con­ver­tit en la pas­sa­rel·la anual del fut­bol, en la qual la pilota i el gla­mur van de bra­cet per tal de donar més volada a un esport ja de per si abo­nat als arti­fi­cis. En aquest sen­tit, en els últims anys la FIFA ha acon­se­guit ampliar la trans­cendència del premi i mul­ti­pli­car una expec­tació que arrenca mesos abans de la cerimònia d'entrega i s'estén més enllà amb el debat sobre el resul­tat de l'elecció. I les luxo­ses mar­ques de roba, saba­tes i rellot­ges que patro­ci­nen els grans cracs del fut­bol mun­dial, tan con­ten­tes de tenir un apa­ra­dor tan enllu­er­na­dor com aquest. De fet, dis­po­sen dels millors models per exhi­bir uns pro­duc­tes que poc encai­xen a la gespa i el fang d'un ter­reny de joc. Gua­nyar la Pilota d'Or es tra­du­eix en nous con­trac­tes publi­ci­ta­ris, a banda d'ali­men­tar l'ego d'aquell que la rep, gai­rebé sem­pre davan­ters. Perquè per a un defensa les pos­si­bi­li­tats d'obte­nir el guardó són ben reduïdes si no hi ha una ali­ne­ació d'astres com la que va afa­vo­rir Can­na­varo en l'elecció del 2006, con­di­ci­o­nada per la victòria d'Itàlia en el mun­dial d'aquell any. Per con­tra, Xavi i Ini­esta mai han tin­gut aquesta dis­tinció, tot i lluir també un mun­dial al seu pal­marès (2010), a banda de dues Euro­co­pes (2008 i 2012). Títols, però, que dubto que can­vi­es­sin per una Pilota d'Or.

De la mateix manera, un juga­dor com Thi­erry Henry, durant anys etern aspi­rant a obte­nir el guardó, dubto que es cap­fi­qui per no haver-lo obtin­gut mai. Haver asso­lit, entre altres èxits, lli­gues a França, Angla­terra i Espa­nya, a banda d'una Cham­pi­ons amb el Barça (2009) suposa un con­sol excep­ci­o­nal. El mateix pot pen­sar Paolo Mal­dini, un símbol del millor Milan dels anys noranta i el fut­bo­lista que més vega­des ha defen­sat la samar­reta ros­so­nera. I la llista podria seguir amb il·lus­tres com Ger­rard, Totti, Giggs, Raúl, Ibra­hi­mo­vic... És cert, però, que durant aquest dar­rers anys tots ells han con­vis­cut amb l'esclat de Leo Messi, que no ha donat marge a la dis­cussió a l'hora de ser con­si­de­rat el millor fut­bo­lista del pla­neta. L'argentí ha jugat en una altra lliga fins a pren­dre avan­tatge res­pecte de Pelé i Mara­dona a l'hora de ser con­si­de­rat el millor de la història. Per cert, ni Pelé ni Mara­dona van gua­nyar mai cap Pilota d'Or, tot i que cal pre­ci­sar que no va ser fins a l'edició del 1995 que el guardó es va obrir a juga­dors no euro­peus.