Buffon a la porteria; Zanetti, Baresi i Maldini a la defensa; Xavi, Pirlo, Laudrup i Rijkaard al mig del camp; i Del Piero, Dalglish i Henry al davant. Qui no desitjaria tenir un onze històric com aquest? Un grup de futbolistes espaterrant, amb una muntanya de lligues, copes i Champions a les seves vitrines però, ves per on, orfes de la Pilota d'Or.

Entregar trofeus individuals en un esport col·lectiu és un camp obert a la divergència i, en algunes ocasions, a la injustícia. Més encara si els criteris d'elecció no estan gens clars, oscil·len segons l'edició i donen peu a malpensar sobre els interessos ocults que orbiten la FIFA, principal encarregada de gestionar el premi des del 2010. Sense anar més lluny, l'any passat es va ampliar el termini de votació per tal de poder valorar el paper dels candidats en els partits de repesca per al mundial del Brasil, decisió que va beneficiar clarament Cristiano Ronaldo.

Ahir, a la catifa vermella del Kongresshaus de Zuric, el futbolista portuguès va tornar a ser un dels protagonistes de la gala, juntament amb Leo Messi i Manuel Neuer, i tots tres van lluir els seus millors vestits per a l'ocasió. I és que la Pilota d'Or, que pretén designar el millor futbolista del curs anterior, s'ha convertit en la passarel·la anual del futbol, en la qual la pilota i el glamur van de bracet per tal de donar més volada a un esport ja de per si abonat als artificis. En aquest sentit, en els últims anys la FIFA ha aconseguit ampliar la transcendència del premi i multiplicar una expectació que arrenca mesos abans de la cerimònia d'entrega i s'estén més enllà amb el debat sobre el resultat de l'elecció. I les luxoses marques de roba, sabates i rellotges que patrocinen els grans cracs del futbol mundial, tan contentes de tenir un aparador tan enlluernador com aquest. De fet, disposen dels millors models per exhibir uns productes que poc encaixen a la gespa i el fang d'un terreny de joc. Guanyar la Pilota d'Or es tradueix en nous contractes publicitaris, a banda d'alimentar l'ego d'aquell que la rep, gairebé sempre davanters. Perquè per a un defensa les possibilitats d'obtenir el guardó són ben reduïdes si no hi ha una alineació d'astres com la que va afavorir Cannavaro en l'elecció del 2006, condicionada per la victòria d'Itàlia en el mundial d'aquell any. Per contra, Xavi i Iniesta mai han tingut aquesta distinció, tot i lluir també un mundial al seu palmarès (2010), a banda de dues Eurocopes (2008 i 2012). Títols, però, que dubto que canviessin per una Pilota d'Or.

De la mateix manera, un jugador com Thierry Henry, durant anys etern aspirant a obtenir el guardó, dubto que es capfiqui per no haver-lo obtingut mai. Haver assolit, entre altres èxits, lligues a França, Anglaterra i Espanya, a banda d'una Champions amb el Barça (2009) suposa un consol excepcional. El mateix pot pensar Paolo Maldini, un símbol del millor Milan dels anys noranta i el futbolista que més vegades ha defensat la samarreta rossonera. I la llista podria seguir amb il·lustres com Gerrard, Totti, Giggs, Raúl, Ibrahimovic... És cert, però, que durant aquest darrers anys tots ells han conviscut amb l'esclat de Leo Messi, que no ha donat marge a la discussió a l'hora de ser considerat el millor futbolista del planeta. L'argentí ha jugat en una altra lliga fins a prendre avantatge respecte de Pelé i Maradona a l'hora de ser considerat el millor de la història. Per cert, ni Pelé ni Maradona van guanyar mai cap Pilota d'Or, tot i que cal precisar que no va ser fins a l'edició del 1995 que el guardó es va obrir a jugadors no europeus.