El Barça de Luis Enrique ja té un partit a la videoteca culer. Ni va ser el partit del segle, ni el Barça torna a ser favorit a guanyar-ho tot, ni noranta solitaris minuts valen per fer una tesi, però va ser un magnífic partit, convincent, i sobretot un indici clar del canvi de tendència que el barcelonisme espera des que aquell descomunal Barça liderat per Guardiola va iniciar una lenta decadència ja fa tres llargs anys. Per què? Perquè aquella decadència va anar restant virtuts a l'equip fins a vulgaritzar-lo i el partit de diumenge, per primer cop en molt de temps, va tornar a sumar-ne moltes alhora en un duel de dificultat màxima contra un rival com l'Atlético de Madrid (campió de lliga) al qual el Barça no havia pogut batre en cap dels sis últims enfrontaments, al llarg de la temporada passada. Com passa en política, en què cap enquesta ens garanteix un resultat, però sí que ens marca una tendència, l'última foto fixa del Barça és, resumint-ho molt, la d'un equip amb capacitat de fer que un rival important sembli més petit del que és en realitat. I gràcies a què? Doncs òbviament a l'acumulació de talent en totes les línies, però també a la intensitat en totes les fases del joc, a la competitivitat en totes les zones del camp, a la convicció i la fidelitat dels jugadors a la filosofia de joc de l'equip, i també a un nivell molt alt de solidaritat i esforç col·lectius. És possible que aquesta suma de valors no es doni en el pròxim partit o en el pròxim gran duel? És possible. L'equip de Luis Enrique té una missió complicada, que és regenerar-se i reinventar-se sense perdre la competitivitat que dóna opció a guanyar títols i és obvi que té molt marge per créixer. Però diumenge ho va fer i, més que això, va ensenyar més clarament que en cap altre partit quin és el rumb que segueix. La pregunta impertinent és si les imperfeccions del món dins del vestidor i les de fora, a l'entorn de l'equip i del club, necessàriament han d'avortar aquest camí i fer que el Barça perdi un altre any.