L' atemptat contra la revista Charlie Hebdo ha fet que molta gent descobrís, enmig de la brutalitat i la sang vessada, aquesta publicació satírica francesa. La solidaritat i la defensa de la llibertat d'expressió va portar a la campanya Je suis Charlie –sense acabar de pensar del tot que es vol dir amb aquesta afirmació–. Ahir la revista va tornar als quioscos i en aquest diari vam explicar quina era la relació de Charlie Hebdo amb l'esport. Una relació que no és gens diferent a la que manté amb els polítics –de tots els colors–, les multinacionals, les religions i el futbol i els Jocs Olímpics –bàsicament–, però també el ciclisme i els periodistes esportius han estat objecte dels seus punyents dibuixos i articles.

Aquesta ferotge crítica de l'esport té una llarga tradició a França i ara és un bon moment per repassar-la. No oblidem que el restaurador dels Jocs Olímpics, Pierre de Coubertin, era francès i que també a França hi va haver potents organitzacions esportives obreres en el període d'entreguerres, quan s'estava construint l'actual estructura esportiva mundial.

El maig francès, la revolta del 1968, va posar en qüestió les forces armades, l'Església, la universitat, l'art, la família i totes les maneres de fer del sistema. Paradoxalment, una de les institucions més dominants en la societat de l'època va passar desapercebuda en la revolta francesa: l'esport. Poc després, quan va tornar la tranquil·litat, la revista Partisans va publicar un monogràfic sobre l'esport. El col·lectiu Partisans, situat a l'esquerra del partit comunista francès, tenia en el filòsof, sociòleg i antropòleg Jean-Marie Brohm un dels seus màxims exponents. Partisans volia demostrar que l'esport no només reflectia les categories ideològiques burgeses, sinó que, a més, totes les seves institucions passen per la intervenció de l'Estat i adquireixen una forma política. També considerava que els Jocs Olímpics, en què centraven moltes de les seves crítiques generals a l'esport, només servien per atenuar unes contradiccions polítiques que són irreconciliables. Aquella revista del 1968 es va convertir, ampliada, en un llibre, el 1972, titulat Sport, culture et répression, que el 1978 es va editar en castellà.

Brohm de 74 anys, segueix actiu en la seva crítica a l'esport. En una entrevista recent deia coses com aquestes: “L'esport és una fàbrica de distribuir il·lusió”, o “L'esport és política de l'A a la Z.. La competitivitat és al cor de les nacions, dels grups humans, ètnics, de les trobades entre individus”. Sobre els esportistes deia que “són gent comprada, que ven la seva força de treball en un mercat” i respecte dels Jocs Olímpics, que “els Jocs de Pequín del 2008 i els del 2014 a Rússia són esdeveniments polítics”. S'hi pot estar o no d'acord, però és bo llegir el que diu Brohm. Una recerca molt interessant per fer a la xarxa.