No és costum i segurament no és desitjable escriure sobre altres mitjans i col·legues de professió. El problema és justament el col·legues. En aquesta publicació fa més de tretze anys que intentem dignificar el periodisme esportiu. Hem estat pioners –i imitats– en, per exemple, donar al gènere d'opinió tanta presència com per constituir-lo en secció. I ens hem marcat l'anàlisi com a objectiu en comptes de l'exhibició de la bufanda. Ho aconseguim? Segur que uns dies més que d'altres, però mirem de ser tan nets i tan polits com sabem i podem.

A Madrid hi ha un personatge (no li puc dir pallasso, perquè em trucarà el Tortell Poltrona amb raó) que es diu Tomás Roncero. Treballa al diari As, però és omnipresent en totes les tertúlies madridistes (i espanyolistes) fanàtiques. Doncs aquest senyor va arreplegar cinc seguidors del Madrid i els va convocar a una sessió d'ouija per invocar allò que en diuen el espíritu de Juanito perquè els ajudés a remuntar els vuitens de copa contra l'Atlético i, de passada, preguntar-li quin seria el resultat. Per centrar-ho, la ouija és el que de joves en dèiem espiritisme: s'agafa un got cap per avall, es posa en una taula amb números i lletres estratègicament situades i cadascun dels assistents posa un dit damunt del got per fer preguntes a l'esperit i que el got es mogui –ningú fa força, per descomptat!– cap a lletres i números per respondre. Ciència pura.

Roncero i els seus amics poden fer el que vulguin en el seu temps lliure, com jo. Sabem què van fer perquè l'As en publicava ahir dues planes i ho destacava a la portada. Aquest és el problema.

A les 11 del matí, que és quan escric aquest article, ignoro el resultat del l'eliminatòria. Tampoc sé si la idea de Roncero ha doblat la difusió a l'As, però sospito que no. En canvi, estic completament convençut que no tot s'hi val per vendre quatre diaris més. Rucades com les de Tomás Roncero publicades sense cap pudor –i aquesta és la responsabilitat més alta– prostitueixen un ofici amenaçat per les crisis –la general i la sectorial– i les pressions polítiques i econòmiques i desprestigiat per l'intrusisme que viu emparat impunement a la xarxa.

Cada editor i cada director fa el que considera convenient. Com sempre, la qüestió són els límits. El tema que exposo traspassa totes les fronteres de la dignitat professional i, per un dia, no me'n puc estar. Tothom sap a quin joc juga Tomás Roncero, com se sap quin és l'advocat adient per sortir menys malparat d'un judici que tens perdut. Fa temps que, entre tots, vam dinamitar la separació dels gèneres periodístics clàssics –informació, opinió, entrevista, crònica...–, però mirar de fer passar per periodisme aquesta cutrada fa mal als periodistes.

Per acabar. Els diaris tenen colors. D'un partit, d'un equip o d'un país. Però pensem per un moment què passaria si qualsevol dels esportius que s'edita a Catalunya muntés una sessió similar a la de Roncero per ajudar el Barça a remuntar una hipotètica eliminatòria contra l'Espanyol. L'As s'ha pintat de blanc contra l'Atlético. Sense vergonya. També en això, Espanya és diferent.