El Barça segueix pujat a la muntanya russa. Perdre a Sant Sebastià va provocar un tsunami que va causar més víctimes de les esperades. Una setmana després, guanyar amb solvència l'Atlético de Madrid ha encoratjat Josep Maria Bartomeu per començar la seva campanya electoral amb visites a mitjans i esmorzars selectes amb entrada barateta. També Leo Messi es va animar a parlar en públic i com que és tan poc habitual, ho celebrem. Com cadascú és amo i senyor de les seves paraules i tothom les utilitza com creu oportú, no entrarem a valorar (hi haurà més oportunitats, oi?) ni la roda de declaracions del president per la tele, la ràdio i els diaris ni les del 10 a Barça TV. Però sí que posarem a debat un fet que Messi va considerar molt important: que les notícies de les seves relacions amb Luis Enrique i de la seva possible sortida cap a Anglaterra sortissin dels mitjans catalans i no pas dels madrilenys. És clar, no podia ser que uns periodistes d'aquí expliquin coses que no afavoreixen els interessos del Barça.

La pràctica diària de la simple observació de la realitat confirma que l'ofici del periodista es pot exercir de moltes maneres. L'espai és tan ampli i amb tants formats que és innecessari valorar-los tots perquè no guanyaríem res. Tampoc es demana corporativisme, perquè estaríem perdent el temps. I fins i tot no es pretén netejar la nostra imatge extraordinàriament malmesa segurament per culpa nostra, després d'haver-nos marcat molts gols en pròpia porta. Per tant, la millor manera és fer via, caminar i deixar petites petjades que serveixin per satisfer la passió de viure el periodisme amb honestedat. I, si m'ho permeteu, us diré que no és fàcil perquè el poder sempre vol exercir-lo sense interferències periodístiques i perquè alguns periodistes (¿?) convertits en gestors ja fa temps que han escollit el camí de la comoditat de viure abraçats als que manen abans que transitar pel pedregar que suposa defensar la llibertat d'expressió i haver de barallar-se cada dos per tres amb l'autoritat defensant les informacions dels professionals. I aquest aburgesament ha fet que la repetida i continuada transmissió de missatges dels de dalt als de baix hagi calat de tal manera que s'hagi arribat a un punt en què les redaccions apliquen irracionalment l'autocensura. Moltes vegades ja no cal que el cap surti del despatx (evidentment, després d'haver rebut la trucada de marres) i digui que una informació ha d'anar a la nevera. Els oficinistes del periodisme s'han menjat els buscadors de tresors.

I fent periodisme condicionat (o amb samarreta), els mateixos futbolistes –i lamentablement també alguns telespectadors, oïdors i lectors– s'han oblidat de l'essència de la nostra feina que, per si algú ho ha oblidat, és qüestionar-ho absolutament tot. A Messi li fa mal que els periodistes catalans parlem del que passa al seu vestidor. Ha deixat clar que tot va bé amb Luis Enrique i que no ha tingut cap incident en tota la temporada, que mai ha condicionat l'estada o l'adéu d'un futbolista o entrenador, que ell és un jugador més del grup i que el seu entorn no ha tingut contactes amb clubs anglesos per valorar algunes opcions de futur. Per la seva banda, el periodisme ha dit el que ha dit. I finalment serà l'aficionat el que reflexionarà sobre les versions i formarà la seva opinió atorgant la credibilitat que consideri a cada actor de la pel·lícula.

Periodisme i barcelonisme. El temps i la praxis els ha unit de manera gairebé inseparable però, si em permeteu, també sembla bona l'opció de no barrejar-los, per suposat, treballant des del rigor i acceptant que de vegades ens equivoquem: una font que enganya o que exagera o un simple error propi condiciona una informació. No és una qüestió de ser d'aquí o d'allà, ni de fer bàndols, aquí els bons i allà els dolents, de la mateixa manera que no creiem en el periodisme que classifica els futbolistes sota aquests paràmetres.