La marxa de Sandro Rosell del Barça, de la qual aviat farà un any, ha estat una de les decepcions més grans que explicaran les pàgines de la història del club en aquest decenni. Ho creu la gent i, sobretot, ho creuen els seus companys de viatge, que van quedar orfes d'un lideratge que no ha sabut continuar Josep Maria Bartomeu, a qui per molt que ara passegin pels mitjans com una verge no sembla que pugui assolir les condicions que tenia el president fugit.

La presidència de Rosell ha estat una de les més còmodes dels darrers decennis, per molt que ell, gent propera a ell i els seus vassalls vulguin fer creure el contrari. Mai un president del Barça ha gaudit d'una tranquil·litat tan manifesta des que va arribar; anul·lat l'entorn, amb un equip embalat i una situació social i econòmica envejable... Bé, en realitat sí que van viure en un món de problemes, però tinguem-ho clar, va ser el que van construir ells, els actuals directius guiats per Sandro Rosell. Des del primer dia, des de primer viatge, quan van anar a demanar perdó al president dels extremenys, quan van crucificar Johan Cruyff en comptes d'optar per una estratègia més de mà esquerra com havien advertit en campanya, quan van protagonitzar la còmica i vergonyosa posada en escena en l'assemblea de compromissaris del 2010, etc. El que havien heretat era un club per gaudir-lo, per fer-lo encara més gran, per passar-li una mà de pintura i posar en marxa els projectes personals, per donar-li caràcter. Així ho va creure la gent, i així ho va sentenciar Rosell amb el lapidari: “No us fallaré.”

No trec raons a l'expresident si la seva fugida té caràcter familiar, perquè amb les coses de menjar i la família no s'hi juga, poca broma, però no es podrà admetre mai que el Barça que ell va presidir va ser assetjat. Els problemes els van generar els que manaven i els que encara hi són.

L'altre dia l'amic i company Albert Llimós escrivia, a través de veus anònimes, el malestar que va deixar Rosell amb la seva marxa i descrivia el seu comportament infantil i fins i tot covard. Dono fe que a la directiva hi ha veus que s'han expressat amb aquesta contundència.

Que Rosell no tenia les espatlles amples per suportar pressions ja va quedar demostrat durant la campanya, en què s'arronsava força quan havia de donar la cara. Una campanya en què va prevaldre amagar el candidat per no restar-li vots i no posar en risc la victòria que s'havia construït fins i tot abans que es convoquessin eleccions. Això ja era una pista que al primer entrebanc podria, fins i tot, fugir cames ajudeu-me. D'aquelles eleccions el soci barcelonista, que al cap i a la fi és el propietari del club i qui vota, n'hauria d'extreure una gran conclusió: les eleccions són per ser exigents amb els candidats, per demanar-los un programa i fiscalitzar-los. Sembla que amb la victòria a la mà, la gent i el sector informatiu es van saltar aquesta màxima. Ara vindran unes altres eleccions i fa esfereir que abans de saber programes i de ser exigents amb els candidats, el barcelonisme torni a pecar del mateix que el 2010: donar la presidència a Laporta sense saber què hi ha en el seu programa, com si l'anterior, en què hi va haver una moció de censura, crisis esportives i institucions de primera magnitud ja estigués validat.