Les dècades dels anys vint i trenta del segle passat (“els bojos anys vint”) van ser una època d'ebullició en tots els camps després de la Primera Guerra Mundial. El futbol, tal com vam argumentar en l'article titulat “La treva de Nadal de 1914” (24-12-2014), va sortir del conflicte reforçat, però encara calia rendibilitzar-lo, encaminar-lo, consolidar-lo. Aquest procés es va afrontar des de diversos àmbits. Un va ser el de l'estructuració de noves competicions. En una primera fase, molts països de l'Europa continental, que ja disposaven de campionats fragmentats territorialment, van crear o potenciar (els que ja el tenien) un campionat vertebrador, majoritàriament en format de copa, que va acabar derivant en la modalitat de lliga. Aquestes iniciatives locals van donar embranzida a una demanda, ja existent, de consumir futbol, ja fos assistint als partits o mitjançant l'adquisició de productes per a la pràctica del futbol (fet que va generar una disputa entre les empreses angleses i franceses que fabricaven equipaments i pilotes per col·locar els seus productes) i també dels productes que anunciaven els jugadors estrella. En aquest context, els tres tornejos olímpics de futbol disputats en aquests anys (1920-1924-1928) van fer d'amplificador del fenomen i li van donar un estatus mundial. En aquest punt va ser important la participació de la selecció uruguaiana i l'impacte causat pel seu joc tant a París24 com a Amsterdam 28, en els quals va dominar i va aconseguir el triomf. Aquesta efervescència va provocar la creació de la copa Mitropa (1927) per a clubs d'Àustria, Iugoslàvia, Hongria i Txecoslovàquia, i la copa Bàltica (1928) i la copa Balcànica (1929), les dues per a seleccions. També el 1929 la FIFA va fer un pas que va esdevenir definitiu i va aprovar la creació d'una copa del món de seleccions.

L'altre punt que va marcar aquestes dècades va ser el debat entre l'amateurisme i els professionalisme. Un debat que hauria pogut ser molt perjudicial per al creixement del futbol: estava cobert per grans dosis d'hipocresia i, a la pràctica, generava moltes desigualtats entre equips a l'hora d'afrontar les competicions, ja que hi havia jugadors que rebien compensacions de manera encoberta (viatges i dietes inversemblants, etc.). Moltes federacions de l'Europa continental, que volien mantenir l'amateurisme, es van veure desbordades pels esdeveniments i, a diferents velocitats, van haver d'acceptar la irrupció dels professionalisme. Un exemple el tenim en el cas de França. El constructor automobilístic Jean-Pierre Peugeot, propietari del Sochaux, va crear el 1930 un torneig no oficial, la copa Peugeot (o copa Sochaux), en la qual podien participar equips amb jugadors professionals per intentar canviar la posició de la federació francesa. I ho va aconseguir: el mateix 1930 la federació va validar el torneig i el 1932 va fer el projecte de l'estatut de club autoritzat a pagar jugadors. La segona edició (i última) del torneig Peugeot (1931/32) es va jugar en el format de dos grups de deu equips, el mateix format que va tenir el primer campionat francès de lliga professional la temporada següent. La culminació del procés es va produir el febrer del 1933, quan la selecció francesa va disputar al Parc dels Prínceps de París el primer partit amb només jugadors professionals contra el considerat millor equip del món: la selecció austríaca (0-4).