La marca Dakar
el segell d'identitat o es devaluarà
El Dakar és un dels negocis més profitosos dels francesos d'ASO (Amaury Sports Organisation). Bé, de fet, crec que la trentena llarga d'esdeveniments esportius que organitza l'operador francès –centrats en el ciclisme i l'atletisme de llarga distància– ho deuen ser. El Dakar i el Tour són les joies de la corona d'Aso, que ha situat Etienne Lavigne com a home fort de la cursa. Lavigne va ser el responsable de saltar a l'Amèrica del Sud quan el govern francès va fer creu i ratlla a l'Àfrica per motius de seguretat. I ara, Lavigne i el seu equip s'han de responsabilitzar de recuperar les essències perdudes d'una cursa que s'està desnaturalitzant per convertir-se en un esprint de dues setmanes.
Aquest Dakar, el del cinquè triomf de Marc Coma, hauria de ser un punt i a part. Pràcticament ningú s'ha perdut. Pocs s'han quedat encallats en un mar de dunes. Massa pista, poca sorra. Massa gas, poca estratègia, nul·la improvisació. Massa sensació d'“això ja ho tinc vist” i poca capacitat de selecció. Aquest any, la vintena moto ha cedit 6h37 a Marc Coma, després de més de 4.000 km cronometrats. Fa un any –i l'edició 2014 ja va decebre per la falta de sorra– la diferència de Coma amb el vintè va ser de 18h46. En cotxes, aquest any, 8h36, i el 2014, 14h47.
L'Amèrica del Sud no és el nord d'Àfrica i les etapes no poden ser iguals als dos continents perquè la immensitat del Sàhara i la dificultat del Ténéré no admeten rèplica. La duresa ve d'una altra banda. De creuar els Andes quatre vegades. De fer mitja cursa a 4.000 metres d'alçada. Del contrast climàtic. I, en aquesta última edició, de l'etapa extrema de l'altiplà salat d'Uyuni. Una etapa que no s'hauria d'haver disputat però que, amb el populista Evo Morales a la sortida sumant punts de popularitat en clau interna boliviana, ni Lavigne ni la seva mà dreta, David Castera, van gosar suspendre. No és menys cert que Evo Morales els va salvar la festa quan el Perú es va negar a pagar els 10 milions d'euros que li costava la broma, la meitat dels quals eren els drets que ASO havia de cobrar. Però tampoc es pot oblidar que ASO sabia des del març que Perú no pagaria.
La gran extensió àrida de l'Amèrica del Sud és el desert d'Atacama, bàsicament xilè tot i que també s'endinsa cap al Perú. Cal un replantejament més a fons del recorregut, que els pilots estan demanant de manera majoritària. Cap al Perú, Bolívia, l'Uruguai, el Brasil, o trobant itineraris inèdits per Atacama.
El Dakar ha de recuperar el segell o devaluarà la marca. Ha d'oferir incertesa amb seguretat o perdrà atractiu. ASO ha insistit aquest any a separar encara més les motos dels cotxes i camions. Bé per la seguretat (va morir un pilot, sí, però va ser per deshidratació i això no deu ser problema d'ASO). Ha garantit que hi hagués competició cada dia separant les jornades de descans. Ben vist, mediàticament. Ha programat més etapes marató. Però totes aquestes bones intencions queden en no-res si el recorregut no és selectiu. I encara valen menys si el que queda per a la posteritat és que no van tenir valor de suspendre l'etapa que havien de suspendre.