No he vist mai un par­tit sen­cer de Mar­tin Ode­ga­ard i, per tant, no sóc l'indi­cat ni per des­co­brir-lo ni per acre­di­tar-lo. Sí que he pogut inver­tir una estona nave­gant pel You­tube, bus­cant vídeos, d'aquells que selec­ci­o­nen talls de juga­des que subrat­llen vir­tuts i obvien defec­tes i s'hau­ria d'estar cec per no detec­tar en aquest ado­les­cent un talent espe­cial, una habi­li­tat amb la pilota fora del que és nor­mal en un noi de 16 anys que juga amb adults. Ode­ga­ard sem­bla un fut­bo­lista lla­mi­ner per defi­nició, perquè ho porta a la sang, en els seus movi­ments. Això i el seu currículum –el juga­dor més jove que ha debu­tat en la lliga i en la selecció de Noru­ega, amb només 15 anys– han estat sufi­ci­ents perquè mig Europa hagi opo­si­tat a impres­si­o­nar el noi amb un des­ple­ga­ment de recur­sos. En l'últim mes, el Bayern, el Barça, l'Arse­nal, els dos equips de Manc­hes­ter i el Real Madrid han tin­gut l'opor­tu­ni­tat de seduir la perla escan­di­nava en un càsting diria que sense pre­ce­dents, com a mínim amb l'alta­veu mediàtic que ha tin­gut. Han aca­bat gua­nyant els blancs.

Seria interes­sant, però, saber què ha pre­val­gut en aquest intent d'impres­si­o­nar Ode­ga­ard. Com se l'ha seduït? Ha pesat més la seva for­mació fut­bolística? O ha estat sufi­ci­ent amb un des­ple­ga­ment de luxes i como­di­tats? Ni per al noi ni per a la família no ha hagut de ser fàcil ges­ti­o­nar l'allau de gen­ti­le­ses i pro­me­ses de pre­sent que han rebut en les últi­mes set­ma­nes. Tenen al davant una opor­tu­ni­tat que els can­viarà la vida, irre­but­ja­ble, per molt que la lògica i l'experiència d'altres casos recla­min sang freda, tran­quil·litat i no pre­ci­pi­tar el crei­xe­ment del fut­bo­lista. No cal conèixer Ode­ga­ard per con­ce­bre que no està en edat de donar rodes de premsa ni de ser pre­sen­tat amb grans honors. Té un talent innat, però això només és el prin­cipi d'un llarg tra­jecte que ha de cre­mar, com tots els grans fut­bo­lis­tes. Tots. Mar­tin Ode­ga­ard surt per pri­mera vegada de Dram­men, una ciu­tat petita, de 60.000 habi­tants, per ater­rar a Madrid, que supera els tres mili­ons. Deixa Noru­ega, amb un fut­bol de segona fila, per enro­lar-se en el super­pro­fes­si­o­na­lit­zat Real Madrid. Li can­via la vida, i només té 16 anys.

El seu cas és simi­lar al d'Alen Hali­lo­vic, un pro­digi a Croàcia a qui el Barça intenta pro­te­gir, a qui intenta mole­lar amb paciència, sense acce­le­rar els ter­mi­nis més del que el talent del fut­bo­lista va recla­mant. Ode­ga­ard, en canvi, aterra a Madrid expo­sat a tot. En lloc de refu­giar-lo en la tran­quil·litat que neces­sita, el club blanc aposta per exhi­bir-lo de la mateixa manera que ha fet el seu pare –exfut­bo­lista, per cert–, les últi­mes set­ma­nes. Qual­se­vol pro­fes­si­o­nal a qui s'inter­ro­gui dirà que el més impor­tant per al fut­bo­lista és dis­fru­tar del fut­bol. I Ode­ga­ard està en edat de dis­fru­tar-ne més que ningú, de no per­dre la innocència de qui juga per passió. Veu­rem si els que l'envol­ten li per­me­ten man­te­nir la flama encesa...