El món del futbol és una fàbrica constant de generar actualitat. I el Barça en particular, especialment en l'època actual, és equiparable directament a un polígon industrial en matèria de fabricació de notícies. Però de tot el que ha succeït els darrers dies a l'entorn del club català i del futbol em vull quedar per un dia amb un esdeveniment que em sembla excepcional: l'estrena de l'obra Foot-ball, que fusiona el futbol del millor Barça de la història, el que va de Rijkaard a Tito Vilanova, passant òbviament per Guardiola, amb la dansa contemporània. Un espectacle impressionant que combina imatges dels jugadors del Barça, Messi al capdavant, amb d'altres de dansa i que es mescla amb una sincronia perfecta amb la coreografia que els ballarins de la companyia Gelabert Azzopardi desenvolupen sobre l'escenari. No podia ser ningú altre que Cesc Gelabert qui imaginés un espectacle d'aquesta factura i naturalesa i que la fes possible sense caure en la vulgaritat. Viure de la dansa no és gens fàcil en un país com el nostre, on hi ha més cultureta que cultura. I tirar endavant la companyia és segurament una de les coreografies més difícils que ha hagut d'afrontar aquest gran mestre català de la dansa. Però superats moments difícils, Gelabert ens ha sorprès amb aquesta obra a la sala Tallers del TNC, francament recomanable t'agradi o no el futbol, siguis del Barça o de qualsevol altre equip.

La relació entre cultura i futbol ha estat sempre ambivalent. Primer situats en posicions antitètiques en què futbol i cultura eren incompatibles, perquè això de la pilota i la calça curta era poc adient amb l'exclusivisme del Liceu o les galeries d'art. I després, virant 180 graus per elevar el futbol a un suposat art per justificar l'assistència a l'estadi sense complexos de la nostra intel·lectualitat. Segurament va ser l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán qui va obrir millor la porta a convertir el futbol i el Barça en matèria de reflexió periodística i literària. Especialment recomanable per entendre l'essència culer és l'article “Més enllà del futbol. Barça! Barça! Barça!”, publicat a la revista Triunfo l'octubre de 1969. I, per descomptat, imprescindible per reflexionar sobre l'anomenat esport rei, el seu llibre Futbol: una religió a la recerca d'un Déu (Debate). Però m'agradaria destacar un paràgraf d'un dels seus articles publicats al diari El País: “Quan es fitxa un entrenador dissenyador cal assumir que el seu talent no consisteix a treure partit dels jugadors de la plantilla, sinó a construir plantilles a la mesura del seu talent. Anem, doncs, a presenciar una lliga de disseny en què l'emoció de la comunió dels sants serà cada cop més teleconduïda.”

Quina llàstima que Montalbán no hagi pogut conèixer l'esplendor del Barça de Messi i Guardiola. Estic convençut que li hauria generat reflexions imprescindibles. Però estem on estem. On el creador de Pepe Carvalho malauradament ho va deixar. I, mentrestant, fem teatre, i aquest sí que és del bo, no com el de Mourinho. Mirem enrere i la creació sorgeix instintivament en forma de meravellosa dansa. Mentre en el futur s'entreveu un tango.