Men­tre el Madrid es reforça, Bar­to­meu con­ti­nua en indis­si­mu­lada cam­pa­nya i la premsa ofi­ci­a­lista penca de valent per convèncer-nos que no n'hi ha per tant, cal­dria estar ja per allò que real­ment interessa, les pròximes elec­ci­ons. Ja toca que el bar­ce­lo­nisme refle­xi­oni per alte­rar la tendència històrica mil cops con­fir­mada: només can­via de direc­tiva quan les coses van espor­ti­va­ment pel pedre­gar. Per poc que entri la pilota, es resigna i per­met la con­tinuïtat del boig cone­gut. Aquest pecu­liar món és tan pri­mari que serà qüestió d'apel·lar als asos a la màniga si volem un bon govern. I no exis­teix millor truc que Pep Guar­di­ola per decan­tar una elecció deci­siva de cara al futur del club. Avui dia, l'actual tècnic del Bayern no en voldrà saber res, optarà per la neu­tra­li­tat i callarà les seves inten­ci­ons de vot. Posició cohe­rent i res­pec­ta­ble, però no estem en temps de fair-play, com reclama només en teo­ria aquest pre­si­dent no votat que es passa el dia nete­jant la imatge d'una direc­tiva tacada per un gra­pat d'erra­des.

Com que tot en el Barça és ben pre­vi­si­ble, quan Laporta con­firmi que es pre­sen­tarà, l'esta­blish­ment anirà a bus­car-li la jugu­lar. No per­me­tran que repe­teixi la gosa­dia de traure'ls la joguina pre­fe­rida de les mans; ells, eterns pro­pi­e­ta­ris del Barça. En el pano­rama actual, ja hi ha gent que espera apro­fi­tar-se de la guerra sense quar­ter entre rose­llis­tes, amb tota la seva trama al dar­rere, i lapor­tis­tes, amb les referències d'ali­ats i símbols (i també, pífies grui­xu­des) que car­rega damunt. Natu­ral­ment, aquell que acon­se­gueixi el suport de les poques patums de l'ima­gi­nari culer s'empor­tarà un gra­pat de vots. En el cas de Cruyff, per exem­ple, supo­sa­ran una mino­ria en per­cen­tatge. Esta­rem d'acord que només hi ha una per­sona que pot deci­dir les elec­ci­ons en un sen­tit o en un altre. I es diu Pep Guar­di­ola. L'entre­na­dor del Bayern, per­fec­ta­ment al cor­rent de qual­se­vol full que es mogui a casa, té tot el dret d'inhi­bir-se, però val més que es mulli, perquè aquest cop, sense dra­ma­tit­zar, està en joc el futur del club a par­tir de la caríssima remo­de­lació de l'estadi i tot el paquet de con­seqüències que com­por­tarà. I no ens refe­rim només al model de club i a les seves senyes d'iden­ti­tat, per si no fos­sin ja aspec­tes prou impor­tants. Així doncs, tant de bo deci­deixi donar suport a aquells que vul­guin ser­vir el club de manera altru­ista, pre­pa­rada i pro­fes­si­o­nal. Si això no el motivés prou, arri­baríem a apel·lar al ves­sant pri­vat del, espe­rem, futur pre­si­dent del Barça en un dia no gaire llunyà. Que ajudi a escom­brar tota aquesta medi­o­cri­tat que, de fa anys i panys, li ha negat el pa i la sal, l'ha difa­mat de mil mane­res i que no li arriba, per des­comp­tat, ni a la sola de la sabata. No es tracta de revenja pas­si­o­nal. Com que coneix el club per­fec­ta­ment, sap en qui­nes mans pot con­fiar, qui el man­tindrà allà on mereix i qui el des­tros­sarà. O, més ben dit, con­ti­nuarà esmi­co­lant-lo, si és que tor­nen a vèncer. Perquè els que hi ha ara no ho dei­xa­ran córrer, no. S'hi juguen massa, ani­ran a totes, ells i els seus ali­ats, encara que el seu interès no tin­gui a veure amb el fut­bol o l'amor des­in­te­res­sat al club. Pep, pel bé del Barça i el país que esti­mes, més val que t'ho pen­sis i et mullis.