De corredisses d'última hora, n'hi haurà. Formen part del circ i si no hi fossin encara les trobaríem a faltar. Hi haurà clubs que estaran esgotant les hores del mercat esperant l'opció A, la B i la C, i que quan s'hagin de confirmar amb la D proclamaran la satisfacció d'haver trobat “primeres opcions”. N'hi haurà que les veuran a passar sense possibilitat d'agafar-s'hi. I n'hi haurà que faran tard i que acabaran dient que els queda oberta la finestra dels jugadors a l'atur. El mercat d'hivern es tancarà divendres –també té el seu què que se'ls hagi retallat un dia de marge, perquè el 31 és dissabte i altres vegades s'havia esperat al dilluns– i segur que queden moviments per fer, però això ja no és el que era.

Què passa, que els clubs han entès per fi que els fitxatges d'hivern –amb excepcions, és clar, comptades– no són la solució màgica? Que treballen amb més coherència i sentit comú que fa uns anys? És per falta de ganes? Podrien ser explicacions per a algun cas puntual, però no pas per a la majoria. Allò que comparteixen la gran majoria, com no pot ser de cap altra manera, és l'ofec econòmic. O, més ben dit, les limitacions imposades a partir d'uns criteris que tenen a veure amb l'economia de cada entitat. No ve de nou que els clubs, endeutats gairebé tots, tinguin problemes de tresoreria, però ara es troben que no tenen barra lliure –és veritat que encara sorprèn que alguns clubs escurats de diners rebin el vistiplau per fer moviments– i que s'han de moure amb els paràmetres marcats per la Lliga de Futbol Professional. D'aquí que els clubs s'ho pensin una i dues vegades –o que, en funció del grau de les limitacions, ni tan sols s'ho puguin rumiar– a l'hora de fer retocs a la plantilla. El marge es redueix per als clubs i, òbviament i de retruc, també per als professionals que, des d'una altra perspectiva, viuen el mateix context. Com és que no marxa un jugador que no té minuts? Que no veu que continuarà inactiu, per més que digui l'entrenador que compta amb tots i que tots són fonamentals, si més no en els entrenaments? S'ha acomodat? Senzillament, perquè allò de cobrar una bona picossada per marxar d'un club i rebre'n una altra per establir-se a un altre lloc s'ha acabat. Ni els clubs d'origen poden permetre's el luxe de desprendre's d'un jugador assumint bona part del sou que li pertocaria fins al juny, ni hi ha gaires conjunts amb potencial per anar a pescar homes a qui podria prometre molt més protagonisme del que tenen.

Amb tantes limitacions, la fórmula clau és el cost zero. Una expressió que, fins fa poc temps, es referia a la voluntat de fitxar jugadors lliures de contracte pels quals no s'havia d'assumir cap traspàs per endur-se'ls. Una política que molts clubs s'imposaven per no desequilibrar (més) els comptes. Ara ja no és ben bé això. O també, però encara més. Cost zero és ara l'accepció més pura, la literal, de l'expressió. Que el jugador incorporat surti de franc al club. Que no costi res. Ni tan sols de fitxa. La via de les cessions, des de fa temps explorada, té ara un element afegit que pot semblar fora de lloc. “Deixa-me'l regalat”, diuen, si fa no fa, els directors esportius a col·legues de clubs més potents. S'estalviaran poc, o potser res, però com a mínim els veuran jugar.