Imaginem una reunió de la junta directiva d'un club de futbol molt important d'un país molt petit que juga la competició de l'estat veí. Sense entrar en gaires consideracions prèvies, per allò d'anar al gra, seguim imaginant que el president i els seus companys de directiva parlen sobre qüestions d'interès del dia a dia i del futur de l'entitat.

Un dels temes calents és una sanció de la FIFA que té el club lligat de peus i mans i tacat en el seu sector. I també més enllà, perquè resulta que aquest club és un referent social. Doncs bé, en la reunió de la junta s'han de resoldre dubtes i assumir responsabilitats, perquè el càstig és dolorós. Quan un directiu incisiu s'acosta al fons de la qüestió al mateix temps que un vicepresident s'està posant vermell de vergonya, el president resol el cas repartint culpes entre la FIFA i tots els seus antecessors des del 2001. Ni l'evidència ni els aclariments d'un executiu tirant per terra la teoria del president serveix per fer un pas enrere, cap a la prudència, cap el sentit comú, cap a la justícia.

Sobre aquest tema hi ha més intervencions. Un directiu d'alt rang, fins i tot, dóna lliçons de responsabilitat. Com a gran dominador de la paraula que és, posa en escena un il·lustratiu exemple de manifestants estomacats per la policia i consellers d'Interior que han dimitit. D'altres, beneficiats pels favors del president a canvi de la seva docilitat quasi infantil, se senten tan ofesos que exhibeixen grans dots teatrals per fer numerets indignes de victimisme... Però, i les responsabilitats? Quina paraula, aquesta!, responsabilitat.

Un altre vicepresident, ben vestit com sempre, es posa seriós perquè no pot donar per bona cap de les explicacions rebudes. Sembla una broma. “Prou!”, crida el president. Aquest tema no li ve de gust i s'acaba la discussió. A un altre tema. Fa poc, ell mateix va fer fora el director esportiu. La junta se'n va assabentar per la premsa. Volen explicacions. No n'hi ha. El substitut? Res a dir. Una comissió i a callar. I callen. “Què voleu, que ho expliqui en roda de premsa?”, acostuma a dir aquest president. L'endemà, ell mateix –sí, el president–, filtra a un mitjà de comunicació l'arribada sorprenent d'un home de futbol per formar part de la comissió, i els seus companys de junta es posen al dia. I tots callats. Bé, quasi tots.

Segueixen muts a pesar de no haver estat informats quan un expresident va tancar els acords de patrocini amb els amos d'una dictadura ni quan va fitxar una estrella. Ni tampoc quan ja aquest president, el seu, va convocar unes eleccions que es veu que s'han de celebrar aviat. Callats. I fins i tot un directiu que fa temps defensava tots els valors contraris als que ara representa (ell i els seus companys) es posa a la defensiva quan un dels seus companys pregunta al president per tots aquests expedients X. Fa un temps, quan manava un altre president, aquest directiu que deia una cosa diferent de la que diu ara formava part de la minoria i estava tan enfadat que es va queixar de falta de democràcia dins d'aquella directiva. Que curiós! A aquest directiu, que ha canviat d'opinió com qui canvia de camisa sense ni un mal de panxa, ara no li agrada que les minories es manifestin.

Punt final a la reunió. Això sí, l'acta és un rosari d'anotacions en què es fa constar la buidor d'arguments i el silenci administratiu. Bé, es fa constar perquè un directiu així ho exigeix. La resta, callen. En aquest club imaginari les coses es fan “perquè ho dic jo, que sóc el president!”. I silenci general. I tan tranquil i centrat que sembla aquest home! Doncs mira, hi ha un directiu que mira enrere i no reconeix un president menys demòcrata que aquest!

El president del club, com que acaba de caure del cel i no té ni una responsabilitat de res del que ha passat en els darrers cinc anys, està lliure de culpa. “Els que la tenen ja no hi són”, acostuma a deixar anar! I com que vénen les eleccions, és clar que és el candidat ideal. I com que alguns companys volen seguir aferrats a la cadira, callen.

Responsabilitat, quina paraula, oi?

* Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència amb la darrera junta directiva del FC Barcelona del 26 de gener passat.