Noves virtuts

El gol de l'empat: rep encara a camp propi Messi, tune­la­dora, i dri­bla alhora Mario Suárez i la línia de calç abans de cedir la pilota a l'altre Suárez, el tri­ni­tari, que fa de fron­tissa; con­trol i pas­sada a l'espai a Ney­mar, i el bra­si­ler defi­neix com un enci­clo­pe­dista. Una lliçó de fut­bol. I adre­na­lina en vena. La inten­si­tat extàtica que des­en­ca­dena la jugada i la seva reso­lució feliç està uns graus per sobre de la d'aquells gols que eren fruita madura després de mar­ci­als tot i que gràcils exer­ci­cis de supre­ma­cia, aquells gols que eren sant i senya del Barça no fa tant, encara que de vega­des sem­bli que fa segles. La febre es diu con­tra­a­tac, art suprem del fut­bol que n'hi ha que ana­te­mit­zen perquè implica arren­car des del dar­rere, i això vol dir que ets tu qui es defensa, i el Barça ha de ser atac pur i inces­sant, i els rivals res més que cons a esqui­var a la car­re­tera.

El ter­cer, nas­cut d'un altre con­tra­a­tac, el va fir­mar també l'home de l'espai, que qua­tre dies abans havia fet la galo­pada de recli­na­tori amb què havia rega­lat a Pedro el 0-6 con­tra l'Elx. Amb Ney­mar, el Barça per fi ha rein­cor­po­rat amb honors el con­tra­a­tac al reper­tori. El que li ha permès apli­car al rocallós i el curs pas­sat incon­que­ri­ble Atlético de Sime­one allò que qui a espasa mata a espasa mor.

D'acord, segueix fal­tant pausa i s'ha renun­ciat al mig­cam­pisme subli­mat per Guar­di­ola. Però la pri­mera part al Cal­derón, a més d'exer­cici imper­fecte va ser una exhi­bició de vir­tuts, algu­nes de noves, o reno­va­des, com l'exe­cució dels con­tra­a­tacs. I també un gran espec­ta­cle, dis­fru­ta­ble i emo­tiu. Perquè altres espec­ta­cles són pos­si­bles, que diria un eco­so­ci­a­lista, més enllà de ron­dos eterns i mar­ci­als.

Si ja m'estan tit­llant de resul­ta­dista, recor­din que, des d'aquell pri­mer xoc de fa tres set­ma­nes amb l'Atlético, el que ha refre­dat el cràter volcànic que havia esde­vin­gut el Camp Nou són els resul­tats. I el joc, és clar. El Barça no és el que era, de vega­des ni s'hi assem­bla, però és, torna a ser, intens, vita­lista i valent, i soli­dari, i com­pe­ti­tiu, i, a esto­nes, vistós i reful­gent i tot. Igual n'hi ha que pen­sen que no, que és amb l'anunci d'elec­ci­ons, capi­tu­lació de la junta, que les aigües han tor­nat a bai­xar man­ses. No s'equi­vo­quin. ¿Cre­uen que amb el Barça eli­mi­nat de la copa, o havent per­dut més pis­to­nada en la lliga, les por­ta­des par­la­rien de la bona notícia que sem­pre ha estat i ara és encara més Ney­mar? No, l'equip aguanta –segueix aguan­tant– el club, i mos­tra bons símpto­mes, és a dir, noves, o reno­va­des, vir­tuts, i és enco­mi­a­ble. Tenint visió de con­junt, retreure-li ara la falta de caviar és una mica com exi­gir a Tsi­pras que es pre­o­cupi per la pari­tat en una Grècia que està al caire de l'abisme. Allò del rave, les fulles i el paper de fumar.

Ara, com que les com­pa­ra­ci­ons tenen límits, i no convé forçar-los, consti que enfront dels retrets, Tsi­pras pot al·legar que a ell no el van esco­llir per a això. Una rèplica que no és a l'abast dels res­pon­sa­bles del joc del Barça.