El Barça ja té un peu a la primera final de la temporada tot i la inestabilitat institucional, alguns partits desastrosos en la lliga i les tensions internes al vestidor. I no es pot dir que el trajecte en la copa hagi estat un camí de roses, especialment la darrera eliminatòria contra l'Atlético de Madrid.

Ara els de Luis Enrique es jugaran mitja temporada contra un equip d'entrada inferior als colchoneros, el Vila-real. En el partit d'aquesta nit en la lliga toca mantenir contra els groguets la pugna d'una lliga en què un Barça com el que estem veient darrerament no hauria de dir l'última paraula fins a l'última jornada de la temporada. Tot seguit, els de la Plana Baixa seran l'últim escull a vèncer per arribar a la final de copa. Una final que, a més, seria del tot atractiva per als culers, ja que o tindrà color català i tota la intensitat d'un derbi si es classifica el magnífic Espanyol de Sergio González, o suposarà una altra final Barça-Athletic de Bilbao, amb tot el que això comporta, especialment per al nou monarca, que ha heretat aquest campionat juntament amb la corona, i veurem si també manté en el llegat la xiulada unànime de les aficions basca i catalana com passava els darrers anys amb el seu pare. Dit això, els barcelonistes farien bé de no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat havent eliminat un Vilareal que encadena 18 jornades sense perdre.

Però tornem a l'Atlético de Madrid i la victòria blaugrana al Vicente Calderón. Sura ja en l'entorn blaugrana la cançó de l'enfadós: “Sí, però...” El Barça va guanyar, va eliminar l'actual campió de lliga i subcampió de la Champions, però a alguns sectors no els acaba de satisfer. Fins i tot es detecta en alguns comentaris una certa ansietat perquè arribi algun mal resultat que ratifiqui les crítiques al sistema de joc utilitzat per l'equip al Vicente Calderón, que no va ser cap altre que aprofitar totes les ocasions possibles i renunciar a jugar la pilota si existeix la possibilitat de jugar als espais. Fins i tot amb un punt de caos que trobo molt saludable. Per què s'hauria de frenar aquesta lògica pulsió si tenim Neymar i Luis Suárez? És que el contraatac ha estat desterrat del futbol? Qui ha reescrit els manuals futbolístics?

En realitat, tot això té més a veure amb el que passarà al juliol, després que el Barça hagi guanyat títols o no, que no pas amb anàlisis futbolístiques expressades com a certeses quan no són res més que clixés. Té a veure amb l'any electoral. Els resultats manen i les aspiracions electorals dels uns i dels altres depenen del fet que la pilota entri o no, segons s'estigui al poder o a l'oposició.

Per mi, el més preocupant no és el canvi de joc experimentat per l'equip, absolutament necessari al meu entendre ja fa alguns anys, que Tito Vilanova va començar a implementar i pel qual Tata Martino va ser directament sentenciat i executat, sinó el fet que no sigui fruit d'una planificació estructural. És més aviat un pedaç conseqüència de la treva signada entre el lideratge del vestuari i el del cos tècnic: és a dir Messi i Luis Enrique. I tot plegat, ja els ho dic ara, que es guanyi o es perdi, això suposa un altre any perdut, des del punt de vista futbolístic. I jo dic com la cançó de l'enfadós que cantava Oriol Tramvia: “Oh! Que cansat que estic!”